Hem començat un nou curs amb la il·lusió i la responsabilitat de continuar millorant l’educació i, a través d’ella, les condicions de vida de tants nens i nenes que són el futur de la nostra societat. Aquests primers dies a l’escola sempre ens conviden a pensar amb quina motivació emprenem la tasca educativa: què volem sembrar en els infants? Què esperem que arreli en les seves vides més enllà dels coneixements? En aquest horitzó apareix el contrast entre dues maneres de viure l’espiritualitat. D’una banda, l’espiritualitat excloent, que es presenta amb aparença de profunditat però que acaba justificant divisions, fonamentalismes o indiferència. De l’altra, l’espiritualitat inclusiva, que es caracteritza per l’obertura, la interconnexió i la recerca compartida de sentit. Aquesta darrera ens ajuda a mirar cada infant, cada família i cada mestre com a part essencial d’una comunitat que creix quan ningú no queda enrere.
El nostre temps ens demana discernir entre allò que segrega i allò que humanitza. I aquí l’educació dialògica ofereix una via privilegiada: quan posem el diàleg al centre, les aules esdevenen espais on tothom és escoltat, valorat i reconegut. En aquests contextos, l’espiritualitat inclusiva no s’imposa, sinó que emergeix com a fruit d’una experiència compartida de respecte i fraternitat. El papa Francesc ens va recordar que “l’educació és un acte d’esperança”, capaç de superar la cultura del descart i de la indiferència. El seu successor, el papa Lleó XIV, ha reprès aquest missatge convidant-nos a “construir ponts des del diàleg i comprometre’ns amb la caritat”. En sintonia, les nostres escoles tenen avui l’oportunitat d’obrir camins nous, on l’educació sigui també experiència de sentit, de resiliència i d’esperança compartida.
En temps en què molts infants i joves viuen el buit o el risc de quedar-se al marge, l’espiritualitat inclusiva és una bona notícia: ajuda a superar espiritualitats excloents, genera vincles i impulsa a comprometre’s amb el bé comú. És, doncs, una profunditat pedagògica que humanitza i transforma. Potser aquest és el repte i el regal més gran per a l’escola cristiana avui: atrevir-se a viure l’espiritualitat no com a frontera que separa, sinó com a horitzó que uneix. Una espiritualitat inclusiva, teixida en el diàleg i oberta a la diversitat, capaç de generar experiències d’èxit educatiu i de vida. Una espiritualitat que, viscuda en comunitat, ens ajuda a créixer en saviesa, en esperança i en amor compartit.
