S’explica que l’evangelista Joan acaronava plàcidament una perdiu. Un filòsof que estava caçant es va meravellar que un home que gaudia d’una altíssima reputació s’entretingués en coses insignificants i de tan poc relleu.

—Ets tu —li va preguntar— aquell Joan la fama i celebritat del qual havia despertat en mi un desig enorme de conèixer-te? Com és que vas perdent el temps d’aquesta manera?

—Això que portes a la mà, és un arc?  —li va preguntar Joan.

—Així és—, li va respondre el filòsof.

—Per què no el portes sempre tens?

—No seria assenyat, perquè perdria força i la fletxa no disposaria de l’energia necessària.

—Doncs que no et sorprengui que jo em concedeixi algun esbarjo, tot permetent el meu esperit descansar de la seva tensió.

Un místic navarrès, Malón de Chaide, ens diu a La conversión de la Magdalena que Déu també estava cansat després de 6 dies de treball creant el món i va decidir donar-se un descans. Per això, va afegir un dia més al compte de la creació i en aquell dia va crear l’home. Després d’això, va dir: “Ara sí, estic content que he fet casa per a mi; ja tinc on reposar; en l’home hi haurà el meu descans d’ara en endavant.”

M’agrada aquest joc d’imatges que em permet pensar que mentre l’home descansa acaronant la natura, Déu està descansant dins d’ell.

Nota: Extrec aquests dos relats del meu darrer llibre La dignidad del mediocre, Encuentro, 2025.