En aquests últims anys hi ha hagut un creixement significatiu de les consultes psicològiques per problemes mentals relacionats, sobretot, amb la depressió i l’ansietat. Hi ha diferents aspectes que poden explicar aquest augment.

D’una banda, des de la pandèmia, la societat està més sensibilitzada amb la necessitat de demanar ajuda psicològica i sembla que ja no està tan mal vist. De l’altra, aquesta mateixa sensibilització ha portat a disminuir el llindar del malestar, buscant-hi un reconeixement des del diagnòstic psicopatològic. Així, es parla d’un síndrome postvacances o d’un trastorn per rebequeries. A més, també es normalitza l’assistència psicològica malgrat que no hi hagi cap diagnòstic psicopatològic. Caldria reflexionar, en aquests casos, si no s’ha anat a l’altre extrem i, per tant, seria necessari recular fins a trobar un punt mig entre ambdós extrems.

Paral·lelament a aquest procés social, la intervenció psicològica ha avançat en la sistematització seguint el model mèdic, per tal de destriar aquelles pràctiques més eficaces d’aquelles que no aconseguien millorar suficientment la salut mental. Això és quelcom desitjable en tota pràctica, tanmateix, corre un perill que no s’ha de menystenir, especialment en aquelles professions que ofereixen un servei a persones.

La seguretat que aporta poder diagnosticar i aplicar un protocol d’eficàcia demostrada pot córrer el risc de no atendre suficientment la particularitat de la persona que es té al davant. Es pot saber de manera genèrica què cal fer per rebaixar el nivell d’ansietat o millorar l’estat d’ànim d’una persona i disposar així d’un tractament estàndard, però les circumstàncies vitals que han portat la persona en aquell estat mental i que la hi mantenen són particulars, ja que les viu en primera persona i cadascú és únic. Per això, també serà únic el procés terapèutic per millorar la salut mental de cadascú.

La sobresaturació de la demanda de serveis de salut mental no pot desatendre la individualitat i, malgrat l’eficàcia demostrada d’alguns protocols, no aconseguirà bons resultats si no coneix, comprèn i té en compte la idiosincràsia de cada pacient. Una pràctica estandarditzada deshumanitza la salut mental, fent que les persones no siguin reconegudes en la seva individualitat.

La persona té una dignitat intrínseca, ja que és única, i tota forma de tracte que no tingui en compte aquesta unicitat no es pot considerar humana. Cal trobar el temps per conèixer a cada persona i els seus problemes, compadir-se’n i orientar-la cap al canvi saludable, des d’una praxi professional però també humanitzada.