En algun dels grups de xat dels quals formo part, sovint solen circular missatges com “una dona sola amb dos fills busca una habitació per viure” o “una família amb recursos escassos necessita habitatge perquè és al carrer amb els seus fills petits”. Tots ens lamentem i som conscients de l’impossible de la petició, perquè d’habitatge assequible, no n’hi ha, ni tan sols una habitació. I encara menys si et dius Sekou, Alika o el teu accent et delata l’origen estranger.

Fa uns dies va haver-hi a tot l’Estat una gran manifestació contra l’augment enorme del preu de l’habitatge i de la manca d’aquests, especialment a les grans ciutats. Es demana que l’Estat defensi un dret universal essencial: un habitatge digne.

Francesc, en seu llibre L’esperança no defrauda, denuncia que una de les formes “més subtils” de “desplaçaments forçats, és la pujada de lloguers sense control estatal, que en nom d’una suposada llibertat de mercat deixa desemparades milions de persones”.

La seva posició és taxant: “Les polítiques habitacionals urbanes que permetien donar habitatge a milers de treballadors i veïns de les grans ciutats han donat pas a una cursa voraç de les forces del mercat per transformar espais de luxe per a pocs el que abans eren veritables comunitats per a tothom.”

Aquesta necessitat urgent ens empeny a comprometre’n, especialment en aquest Any Jubilar, a contribuir que hi hagi sostre per a tothom.