Aquest dimarts 17 de març, s’ha presentat a la Llibreria Claret de Barcelona el llibre El Papa frontissa, de la religiosa dominica de la Presentació sor Gemma Morató. L’obra, editada per Claret en català (al maig es publicarà també en castellà), proposa una lectura teològica, espiritual i profundament pastoral del pontificat de Lleó XIV, a qui presenta com una “frontissa” discreta però decisiva entre temps, sensibilitats i llenguatges eclesials.

Amb motiu de la presentació del llibre, Ràdio Estel ha entrevistat a l’autora, Gemma Morató, que ha assegurat que la societat hauria de posar més atenció al carisma de Lleó XIV, ja que “és un Papa molt adient als temps actuals”.

Com presentes Lleó XIV en aquest llibre?

D’una manera original. L’altre dia, als meus alumnes de comunicació els vaig preguntar si sabien què era una frontissa i em van dir que no, i em vaig quedar una mica frustrada. Però espero que la gent que llegirà el llibre sí que ho sap, perquè des del primer dia ho he dit: una frontissa no es veu, però aguanta, deixa pas, ajunta, enllaça; no mana, però sosté. Sense frontissa cauen moltes coses, les portes cauen, i hi ha portes de molts estils, de vidre, de fusta… I el Papa fa aquest paper de frontissa.

Potser tenim un problema, que és que, com que Lleó no és gaire mediàtic —perquè és un home més aviat de distàncies curtes o de textos, i avui dia llegim poc—, els periodistes no en fem gaires titulars, i això és un problema. El llibre diu que aquest Papa és el que toca en aquests temps polaritzats, tan complicats al món i a l’Església. No es tracta que els cristians ens dividim més, sinó que busquem d’entendre-ho per trobar Jesús.

“No podem fer que a l’Església hi hagi grocs i verds, dretes i esquerres: ens hem de trobar”

Hi ha una qüestió que és la de la unitat dels cristians, que preocupa molt el Papa, i la pau. Com enfoques aquestes qüestions?

Jo enfoco aquests temes a partir del que ha dit el Papa o del que ha escrit. Però ho explico d’una manera col·loquial, pastoral, que es faci propera, responent a una pregunta que m’ha fet molta gent: aquest Papa no es veu, està desaparegut? Doncs mira, és aquí.

Des de la pau ens diu que cal bastir ponts. El tema dels abusos també l’ha tractat: és clar i transparent, amb tolerància zero. I els pobres, als quals ens ha donat un camí molt clar amb la Dilexi Te. És una exhortació entenedora, clara, que a més té un resum de la història de la vida consagrada impressionant.

D’altra banda, ell mateix no s’amaga de ser agustinià. És curiós, perquè teníem un Papa que era jesuïta, però no ho deia tant; aquest, en canvi, a cada moment parla de sant Agustí. Sobretot, insisteix a bastir ponts, a trobar-nos a mig camí. No podem fer que a l’Església hi hagi grocs i verds, dretes i esquerres: ens hem de trobar.

“Aquest Papa vol que tornem a les fonts del magisteri actual”

El papa Lleó, tots l’hem acollit com un Papa continuador però amb estil propi. Tu parles de serenor i tranquil·litat. Com evolucionarà això? Haurem d’esperar per veure els canvis?

Jo penso que més que un canvi, com els que ens agraden en aquesta societat de la immediatesa —d’avui per demà—, són canvis que ja s’estan donant. Els passos que ell fa els fa ferms, per arribar a bon port.

Per tant, evidentment, no canvia el rumb de sinodalitat del papa Francesc, però sí que té un estil propi que dona resposta al món actual, polaritzat i ple de guerres. Ell ja està canviant; una altra cosa és que ho vulguem veure.

Tot i el seu estil pausat, de buscar la pau i la no-violència, el món d’avui no necessita tanta immediatesa, sinó més pausa, serenor i pregària, per trobar-nos i veure el missatge veritable de l’Evangeli. Cal anar a l’essència, i ho fa reivindicant el Concili Vaticà II, perquè és el concili vigent actualment. Hi ha molta gent que no n’ha llegit els documents; aquest Papa vol que tornem a les fonts del magisteri actual.