Dues grans festes tanquen litúrgicament el mes de juliol: la de Sant Jaume Apòstol, patró d’Espanya, i la dels sants Joaquim i Anna, pares de la Mare de Déu, en la qual celebrem el “dia dels avis”. El papa Francesc ens va deixar, identificant-se amb els ancians, el que va denominar com a “Cant de l’ancià”. Val la pena llegir-lo a poc a poc i reflexionar-hi en uns minuts de pregària:
“Feliços els qui em miren amb simpatia.
Feliços els qui comprenen el meu caminar lent.
Feliços els qui parlen en veu alta per minimitzar la meva sordesa.
Feliços els qui estrenyen amb caliu les meves mans tremoloses.
Feliços els qui s’interessen per la meva joventut llunyana.
Feliços els qui no es cansen d’escoltar les històries que repeteixo.
Feliços els qui comprenen la meva manca d’estimació.
Feliços els qui em regalen part del seu temps.
Feliços els que es recorden de la meva soledat.
Feliços els qui m’acompanyen en el patiment.
Feliços els qui alegren els darrers anys de la meva vida.”
Amb la brisa de les benaurances, aquest cant ens convida a contemplar els ancians, obrint-nos a la seva experiència, la seva saviesa i els seus consells.
Ara, temps de descans, és una època propícia, no només per “recarregar les nostres piles”, sinó per “descobrir passatges i paisatges” que ens enriqueixin i que ens posin en contacte amb altres realitats. Solem dir que “la història és mestra de la vida”, i és cert, però també aquelles petites “històries” en les quals nosaltres som protagonistes. “L’experiència no és haver viscut molt, sinó haver pensat molt sobre el que s’ha viscut.”
