La llum que ens arriba amb la nova exhortació apostòlica del papa Lleó XIV Dilexi te sobre l’amor als pobres, il·lumina el moment actual, ja que la situació que viuen els milers de milions de pobres que hi ha al món avergonyeix tota la humanitat, sobretot aquells que amb el seu orgull, fan que la pobresa augmenti i s’estengui a més capes socials. Més greu encara quan, a la pobresa, s’hi afegeix el drama de la injustícia i la violència, la fam i la marginació, més tot el que provoca la migració i la falta d’habitatge. El papa Lleó insisteix sobre el camí de santificació, perquè en els pobres i sofrents es revela el mateix cor de Crist, els seus sentiments i les opcions més profundes, amb les que tot sant intenta configurar-se.

“La condició dels pobres —diu el papa Lleó a Dilexi te— representa un crit que, en la història de la humanitat, interpel·la constantment la nostra vida, les nostres societats, els sistemes polítics i econòmics, i especialment l’Església.” Enmig de tot això, veiem que la pregària ens sosté perquè ens posa en relació amb Déu i ens estimula a no defallir en la pràctica de la solidaritat.

Fixem-nos bé en Jesús, com a l’Evangeli contraposa la humil pregària del pobre a la pregària ostentosa del ric. A la paràbola (cf. Lluc 18,9-14) que descriu com prega cadascun d’ells, Jesús presenta dues formes de resar, de ser, de viure, i parla de l’“interior” de cada persona. Així ens fa veure qui queda justificat als ulls de Déu. La raó de fons és la humilitat, el reconeixement humil del propi pecat i la petició de perdó. La frase final de Jesús és categòrica: “Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.”