El primer prefaci de difunts que ens proposa el missal és, sens dubte, un text amb no poca significació teològica i espiritual. En la Commemoració de tots els Fidels Difunts, i en el marc d’aquest any jubilar de l’esperança, ens fixem en la primera frase del prefaci esmentat.
“Ell [Crist] ens obre l’esperança d’una resurrecció gloriosa.”
Tot aquest text litúrgic vessa l’alegria d’una esperança fermament arrelada en l’anunci evangèlic, en aquell desconcertant missatge de l’àngel que proclama amb paraules de ressò etern: “No hi és aquí. Ha ressuscitat.”
No és difícil comprendre que ens trobem davant de l’afirmació nuclear i la columna vertebral de la fe cristiana. El Catecisme de l’Església catòlica ho diu així: “El Credo cristià culmina en la proclamació de la resurrecció dels morts a la fi dels temps, i en la vida eterna” (n. 988). I també: “Creiem fermament, i així ho esperem, que de la mateixa manera que Crist va ressuscitar veritablement d’entre els morts i viu per sempre, així també, després de la mort, els justos viuran per sempre amb el Crist ressuscitat, el qual els ressuscitarà el darrer dia” (n. 989).
El cristià, a partir del seu baptisme, és partícip de la vida trinitària. Tot el seu ésser es configura i avança de mica en mica cap a la plenitud gràcies als dons sacramentals, en els quals obra la Santa Trinitat. Per això, “l’esperança d’una resurrecció gloriosa” és també fruit del viure de les Tres Persones en cadascun de nosaltres. Afirma sant Pau: “Si habita en vosaltres l’Esperit d’aquell qui va ressuscitar Jesús d’entre els morts, també, gràcies al seu Esperit que habita en vosaltres, aquell qui va ressuscitar el Crist d’entre els morts donarà la vida als vostres cossos mortals” (Rm 8, 11).
Creure en la resurrecció dels morts ha estat des dels inicis un element essencial de la fe cristiana. Així, Tertul·lià (segles II-III) podia afirmar: “La resurrecció dels morts és l’esperança dels cristians; som cristians perquè hi creiem.” L’apòstol de la gentilitat sabia perfectament que la pasqua de Crist era anunci principal de la seva predicació evangèlica. Així, a Atenes, per exemple, conclou el seu discurs dient: “Déu (…) ja té assenyalat el dia que ha de jutjar el món amb justícia per mitjà d’un home que ell mateix ha designat, i n’ha donat a tothom una prova ressuscitant-lo d’entre els morts” (Ac 17,30.31). I quan davant del Consell, a Jerusalem, aprofitant-se de la divisió interna del seu tribunal, publica el motiu de la seva detenció, diu: “L’esperança en la resurrecció dels morts és el motiu pel qual ara em jutgen” (Ac 23, 6).
Prefaci primer de difunts. Proclamació joiosa de la vida transformada en Crist. Pregària de l’Església on apunta, com en humil albada, la claror de la nostra esperança.
