La humilitat és capacitat i força per a qualsevol acció a favor de qui passa per una necessitat. La persona humil reconeix en l’altre algú a qui s’ha d’estimar perquè hi troba el reflex de la presència de Déu. La humilitat ens situa en l’àmbit de la veritat, l’única que, pel fet d’apropar-nos a Déu, ens prepara per ser lliures. L’elogi de la persona humil ens fa reconèixer i assumir les seves qualitats. Hi té que veure la bondat, la fidelitat, la compassió, l’amor, la confiança, l’alegria, la vida interior. El cor humà és capaç de tot això, i que n’és, de bo, quan podem descobrir que ja és real en la vida de moltes persones!
Aquesta és una experiència singular que els creients hem de fer nostra. El programa d’actuació cristiana el tenim totalment explicat a l’Evangeli. “Com podem contribuir a fer un món millor? Només fent el bé ara i en primera persona, amb passió i on sigui possible, independentment d’estratègies i programes de partit. El programa del cristià —el programa del Bon samarità, el programa de Jesús— és un ‘cor que veu’. Aquest cor veu on és necessari l’amor i actua en conseqüència” (DCE 31b).
La proximitat de Déu s’experimenta quan és un fet la proximitat entre les persones, especialment quan aquest gest tan humà i tan humanitari acull, rehabilita i integra aquells que més pateixen la violència, la incomprensió, la pobresa, la marginació. La paràbola del Bon samarità ens situa en la línia d’una pràctica cristiana totalment original. En ella, l’amor al necessitat, al qui pateix, al qui necessita ajuda, revela l’amor mateix de Déu. L’exigència de l’amor al proïsme prové de Déu i la mesura de l’amor a Déu és, precisament, l’amor al proïsme.
