Aquest diumenge i els dos que vindran, la litúrgia de la paraula ens proposa tres escenes emblemàtiques de l’evangelista Joan, tres diàlegs de Jesús amb persones i situacions de vida diverses. En totes elles, Jesús condueix el diàleg i l’orienta amb voluntat reveladora i salvífica vers aquell(s) que l’escolten: una dona de Samaria, el cec de naixement, la resurrecció de Llàtzer.
En el text que llegim avui (Jn 4,5-30.39-42), l’evangelista descriu de manera delicada l’escenari on ben aviat hi haurà la trobada de Jesús amb una dona samaritana. De camí cap a Galilea, Jesús es troba a Sicar, en territori samarità. Cansat de caminar, seu a la vora del “pou de Jacob”. Està sol. Els deixebles han anat al poble a comprar menjar. Arriba una dona a pouar aigua. Jesús no la ignora. Al contrari. Pren la iniciativa dient-li: “Dona’m aigua”. Atesa l’hostilitat entre jueus i samaritans, aquests exclosos del culte en el temple de Jerusalem, la dona s’estranya que se li adreci un home i jueu.
A partir d’aquí el diàleg prossegueix i Jesús es manifesta parlant d’una altra aigua, diferent de la del pou, que mai no apaga del tot la set. Aquest anunci fa que la samaritana es pregunti si el qui li parla no serà més gran que Jacob. Es tracta de l’aigua viva, do de Déu. Dintre d’aquell qui la rep, “esdevé font d’on brollarà la vida eterna”. La samaritana demana a Jesús, ara amb el títol de Senyor, l’aigua que li ofereix, tot i que encara no ha descobert quina és la set que el do de Déu satisfà plenament.
Jesús continua desvetllant l’interior de la samaritana preparant-la per revelar-li plenament qui és ell. Li pregunta pel seu marit i a la resposta de la dona, Jesús demostra que coneix quina és la seva situació marital i, potser també religiosa, irregular. No li fa, però, cap retret. La resposta de Jesús fa que la dona exclami: “Senyor veig que ets un profeta.” Tot seguit la samaritana li manifesta un neguit: el fet que el seu poble adora Déu en una muntanya (Garizim), mentre que els jueus afirmen que cal adorar-lo a Jerusalem. Sense obviar que la salvació ve dels jueus, Jesús li diu: “Creu-me, dona”: “és ara que els autèntics adoradors, adoraran el Pare en Esperit i en veritat”, siguin on siguin.
La consciència de la samaritana evoluciona a poc a poc, a través dels viaranys pels quals Jesús la condueix. Ara, ella evoca l’espera del Messies, l’Ungit que explicarà allò que li acaba d’afirmar Jesús. Però no és futur. És ara! Aquest és el moment de la plena revelació de Jesús en la història humana, l’home jueu, més gran que Jacob, Senyor, profeta: (el Messies, l’Ungit) “Soc jo, el qui et parla.”
La samaritana deixa la gerra i corre a anunciar als del seu poble: “Veniu a veure un home que m’ha dit tot el que he fet. No deu ser el Messies?” Ella ha trobat ja la resposta. Molts d’altres fan i faran també el seu camí, atrets i acompanyats per Aquell que és el Camí, la Veritat i la Vida.
