El sensellarisme juvenil, és a dir, l’existència d’un nombre creixent de joves que no disposen d’una residència fixa, segura i adequada, i que sovint tenen dificultats per accedir a serveis bàsics com l’alimentació, l’atenció sanitària, la formació o el treball, és una realitat social innegable i ben visible a Barcelona. Amb l’objectiu de radiografiar la realitat, de conèixer els factors que han portat aquests joves a una situació tan límit i d’identificar possibles factors de protecció que els ajudin a minimitzar el risc social, la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés de la URL i l’entitat Missatgers de la Pau de Catalunya han unit esforços en una recerca de dos anys que ha obtingut ja algunes conclusions.
Es calcula que hi ha gairebé 5.000 persones sense llar només a la ciutat de Barcelona, de les quals 1.982 dormen al carrer diàriament, segons el darrer recompte anual de la Fundació Arrels. Segons dades de la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar, l’any 2019 els joves d’entre 18 i 30 anys representaven el 17,9% de la població atesa per les entitats de la xarxa i els menors de 25 anys, el 6% del total, amb una presència molt majoritària entre aquests de persones de nacionalitat estrangera migrada.
La recerca que s’ha enllestit ara, coordinada per diversos investigadors del Grup d’investigació en Innovació i Anàlisi Social de la Facultat Pere Tarrés, s’ha centrat en una mostra de 30 joves vinculats als projectes que Missatgers de la Pau desenvolupa a l’Hospital de Campanya de Santa Anna, que l’any passat va acollir 2.723 persones en el seu menjador social i 1.479 persones noves en primera acollida, amb aquest perfil: un 28,1% dels atesos tenen entre 18 i 25 anys i la gran majoria amb procedència migrada: el 51,6% provinents del nord d’Àfrica, el 18,1% d’Amèrica Llatina, el 9,2% de l’Àfrica subsahariana i només el 9,3% d’origen espanyol.
Una vida quotidiana marcada per la solitud migratòria
La recerca s’ha basat en 30 entrevistes en profunditat a alguns d’aquests joves, tots ells migrants de primera generació i sense xarxes familiars o socials prèvies al territori, que en l’estudi relaten com la seva vida quotidiana està marcada per la solitud migratòria, l’absència de suport de proximitat i per importants carències materials: una part significativa dorm al carrer o accedeix a recursos habitacionals puntuals, com albergs o espais ocupats. També necessiten de suport institucional per alimentar-se, menjar, dutxar-se, descansar o assistir a una formació. A nivell laboral, la majoria ha de comptar amb feines esporàdiques com recollida de ferralla, mudances o petites feines d’obra, que els permeten ingressos mínims però no estabilitat.
L’estudi identifica, en primer lloc, els principals factors de risc que han portat aquests joves a la situació en què es troben: la precarietat material, centrada sobretot en la manca d’habitatge estable i la impossibilitat d’accedir al mercat laboral formal; la irregularitat administrativa; la fragilitat dels vincles socials, ja que per la seva trajectòria i situació marginal, molts joves viuen en soledat i perceben la ciutat com un entorn hostil; el dol migratori, és a dir, la pèrdua de la família, dels amics i de les referències culturals, i les barreres institucionals: la rigidesa administrativa, la manca de places o les llistes d’espera, factors que impedeixen l’accés a una estabilitat laboral i habitacional, que allarguen la vulnerabilitat i generen desconfiança en el sistema.
En contrapartida amb aquests elements que agreugen la vulnerabilitat i la fragilitat del col·lectiu analitzat, l’estudi identifica també factors de protecció que poden ajudar aquests joves a afrontar situacions de precarietat. El principal és el suport social, que pot venir d’amistats, de la família a distància, de professionals de referència o d’espais comunitaris on els joves troben ajuda, vincle i pertinença, així com la participació en recursos de barri o en l’activitat esportiva, que s’evidencia com un espai de benestar emocional i socialització.
També destaquen els recursos personals de cadascú: paciència, capacitat d’autoregulació, habilitats socials, perseverança o voluntat d’aprendre la llengua i la cultura del país d’acollida. L’estudi mostra que, fins i tot en situacions molt dures, molts joves mantenen una actitud activa per buscar solucions i no quedar-se paralitzats. Finalment, també poden ajudar molt a superar aquesta precarietat valors com la construcció d’un projecte vital i l’esperança d’una millora futura, sovint a través de l’espiritualitat o la religiositat.
Com a conclusió, l’informe llança algunes propostes que permetin repensar i millorar les polítiques públiques per atendre el sensellarisme juvenil. Per exemple, crear espais d’atenció més coordinats i pròxims geogràficament per evitar llargs desplaçaments per tota la ciutat; agilitzar els procediments administratius; millorar la formació i l’estabilitat professional dels equips d’acompanyament; fomentar en aquests joves un suport emocional i educatiu, i no només la cobertura més immediata de les necessitats materials; incorporar en la mateixa estructura de la intervenció amb aquests joves activitats vinculades a l’esport, la dimensió espiritual o religiosa, la generació d’espais d’orientació i reflexió o la creació de xarxes de suport i comunitàries, per la seva importància com a espais de benestar i pertinença; i, sobretot, orientar les polítiques públiques de manera per permetin garantir drets essencials que aquests joves ara no tenen garantits, com la regularització administrativa, l’accés a un habitatge assequible o la possibilitat de no patir cap tipus de discriminació institucional.
