La dislèxia és un trastorn d’origen neurològic que afecta l’aprenentatge de la lecto-escriptura. És avui una dificultat socialment reconeguda que trasbalsa un nombre estadísticament considerable dels nostres fills i estudiants. Aquesta singularitat deu haver existit des del moment mateix en què els homínids van adquirir la capacitat de parlar i, més endavant, es devia manifestar més encara amb els primitius aprenentatges de l’art de l’escriptura. Però fa poc temps que la dislèxia ha estat identificada. I menys encara que hagi estat admesa per mestres i professors.

Tot i així, atès que les majories sempre imposen com a normal llur manera d’ésser, la minoria dels dislèctics deu haver patit molt al llarg de la història i, encara ara, aquesta condició deu provocar el desànim de no pocs davant unes dificultats difícils d’explicar-se fins i tot els mateixos que en són afectats. I és que aquests, en general, són persones d’un alt coeficient intel·lectual, sovint per damunt del que és corrent. I, tanmateix, solen engrossir el nombre dels escolars fracassats.

I si encara actualment la dislèxia causa sofriment, imaginem què no devia passar en els temps no gaire llunyans en què l’escola era regida amb un rigor aliè a qualsevol dificultat que poguessin presentar els discents. Els programes docents o es complien en els terminis establerts o es repetia el curs fins a l’abandonament dels estudis si calia. Un capteniment que, insensiblement generalitzat, pot ésser verament cruel. I no és que jo sigui partidari de la laxitud actual en què tothom “progressa adequadament” i s’arriba a la Universitat o, el que és pitjor, se’n surt, havent de fer càlculs matemàtics ínfims amb calculadora i sense haver adquirit la competència suficient per escriure sense faltes d’ortografia. Ja no parlem de l’embaràs d’escriure un text una mica més llarg que un simple whatsapp, aquesta nova tipologia de missatges exempta de qualsevol norma gramatical.

Tanmateix, no pocs dislèctics per llur notable intel·ligència i, sobretot, per llur animosa força de voluntat, superen els obstacles amb què es troben per estudiar i sobresurten molt per damunt de la majoria de persones “normals”. Caldrà recordar que, en el grup d’afectats per la dislèxica, hom compta personatges com Galilei, Edison, Einstein, Mozart, Beethoven, Lennon, Picasso, Dickens, Bernard Shaw…?  

Els qui ens dediquem a remenar pergamins, papirs i papers vells, que també tenim (almenys alguns) els nostres destorbs per a l’aprenentatge o les relacions socials, arribem a fer una bona amistat, més profunda del que és imaginable, amb les persones que habiten, en silenci però no mudes, enmig de les pàgines no sempre de bon llegir dels manuscrits d’antany. Car els seus escrits i la seva escriptura ens manifesten llur manera d’ésser, de pensar, de sentir, d’actuar. I, en aquesta avinentesa, voldria presentar tres amics que, no sense coratjós esforç, van superar els ardus estudis eclesiàstics en els temps medievals, i fins i tot van actuar professionalment com a escrivans. Uns escrivans, certament, particulars, perquè llurs escrits estan plens d’inversions i d’altres errors ortogràfics.

IBIROL, PREVERE DEL BISBAT DE BARCELONA

El més antic de tots va viure al segle IX. Era un prevere del bisbat de Barcelona i es deia Ibirol. Ell, de fet, és el primer dislèctic conegut d’origen català. I només disposem d’un document escrit per ell el 21 d’agost del 894, on ens trobem amb paraules com ahc, escpitura, iptas, placis, deistis, ninea, ad, uluus, dubplo i renante en comptes de hac, scriptura, ipsas, pacis, dedistis, uinea, aud, ullus, duplo i regnante.  Ara com ara, poc més sabem del bon Ibirol.

LANDOER, CANONGE DE LA CATEDRAL DE VIC

Cronològicament, el segon escrivà dislèctic, amb una major producció escrita coneguda, és del segle X. Es deia Landoer, era canonge de la catedral de Vic i fou deixeble de l’ínclit, cultíssim i certament bonhomiós canonge Adanagell, secretari del primer bisbe de la seu d’Osona restaurada, Gotmar. Quants disgustos no devia donar Landoer al seu distingit mestre. No pas perquè cap vegada li fos ingrat, descortès o indisciplinat, sinó perquè Adanagell no degué comprendre mai per mai com un deixeble tan intel·ligent tenia tants i tan greus problemes per escriure amb total correcció un text llatí.

RAMON, CANONGE DE SANTA MARIA D’ORGANYÀ

El tercer de la sèrie fou el canonge de Santa Maria d’Organyà anomenat Ramon. Aquest visqué al segle XI, la centúria de la primera normalització lingüística de la nostra llengua, la catalana, quan començà a ser escrita amb regularitat. El nostre Ramon devia esconillar-se davant d’aquest nou repte!

Fem bé de dedicar un dia l’any a recordar la dislèxia, com s’esdevindrà, si Déu ho vol, el proper 8 d’octubre.