Sembla que tenim necessitat de Déu. Però, de vegades, el substituïm per ídols.
Ja li va succeir al poble d’Israel al Sinaí quan se sentí abandonat (Èx. 32, 1-35):
Déu es presentava només com un núvol, al que només es podia apropar Moisès.
Llavors el poble desitjà tenir a prop una cosa tangible i crearen quelcom que poguessin tocar i gaudir.
Com molts a la nostra societat avui, que prefereixen adorar persones, el poder, marques, objectes…, que no Déu.

Així com un ídol és un objecte d’admiració en extrem, que ens esclavitza, que ens crea una dependència i demana submissió, Déu, en canvi, és font de vida i d’alliberament.
Déu ens dona un amor gratuït; no ens demana res a canvi: ni submissió, ni diners, ni lloances.

Avui, polítics i influencers, molts d’ells dient bajanades sense fonament (són els nous sofistes), jugadors de futbol i cantants de moda es converteixen en ídols per a milers de persones, encara que només són rendibles mentre acaparin el poder i concentrin el consum.
Són figures aparentment positives i se’ls adora, però per a ells tot això és un negoci, és el seu modus vivendi.

Però, quin model de vida transmeten? Només una positivitat molt relativa, instantània (quan fan un zasca barruer a un contrincant; quan treuen una nova cançó encomanadissa), doncs difícilment resolen els teus problemes, et generen dependència (de temps, econòmica, emocional, a través de subsidis i presència permanent a les xarxes), donen una falsa solució.
No podem permetre que els models a seguir siguin alienants. Cerquen el poder i el diner com a gran ídol; una imatge d’alguna cosa, no l’essència. Ens deceben permanentment.
Se li atribueix a G. K. Chesterton la dita: “Aquell qui deixa de creure en Déu, de seguida creu en qualsevol cosa”.

Vivim en un món meravellós: la matinada, la mar, els cuiners i artistes d’elit…, ple de plaers i de sensacions. Tenim naturalment dret a fruir d’aquesta natura i dons que ens ha concedit Déu.
Però aquest món sensible es pot idolatrar quan els col·loquem enlloc de Déu i ens manen les passions i els desitjos: cuiners, artistes, polítics i el planeta deïficats; així ens tornem en egoistes, en fanàtics d’algú o d’alguna cosa, com un ramat (“hem guanyat”; el “swifties”).
Hauríem d’entendre-ho tot amb mesura (Aristòtil a Ètica a Nicòmac), perquè si li donem transcendència al nostre benestar, a una altra persona o cosa, els convertim en un fi en sí mateix, on no hi cap res més; si això, en canvi, es percep i frueix com un do de Déu i com a recursos al nostre servei, són només un mitjà per a una bona vida, una vida vers els altres i vers Déu.

A què respon un objecte d’adoració? La transcendència (el que fem cada dia, ha de tenir una satisfacció més enllà; ha de servir per a quelcom) i crea comunitat.

Finalment, els ídols mereixen que jo els hi dediqui la vida? No. Ens decebran en un moment o un altre, deixant-nos una buidor interior que res la pot omplir, creant ansietat i depressions que ni els medicaments que molts han de prendre a diari per a poder-se aixecar poden omplir.
Déu no decep mai i sempre ens omple, doncs la seva existència no depèn dels homes.
Deia C. S. Lewis: “de la victòria de l’Home sobre la Natura [com a creació divina] se’n treu una conclusió: la submissió de tota la raça humana a alguns homes, i aquests homes subjectes a allò que en ells és purament «natural»: als seus impulsos irracionals”.

Adorar ídols ens porta al desastre, a l’abolició de l’Home. Milions de persones arreu del món se n’estan adonant i, després d’haver patit la seva pròpia fosca nit de l’ànima, estan revivint en Déu, com ho demostren l’increment de batejos d’adults molt a prop nostre.
Hem de persistir.
Els cristians hem de donar testimoni efectiu de la nostra fe (Sant Francesc d’Assís), perquè gràcies a això podem ajudar els altres a trobar Déu i a omplir les seves vides.
Hem de mostrar el Déu que omple i que allibera, que aporta la veritable felicitat.

Podeu enviar els vostres comentaris a:
pensamentcristia@arquebisbattarragona.cat