L’acció dels serveis penitenciaris se centra (o ho hauria de fer) en la  rehabilitació i reinserció social dels interns. Però sovint percebem que aquesta dimensió rehabilitadora queda supeditada, per una bona part dels funcionaris, a la vigilància i la punició.

Als centres no es disposa de prou recursos per donar accés a l’educació i a un lloc de treball remunerat a tothom. Per això la majoria d’interns passa la major part del dia al pati o en el mòdul, sense accés a cap activitat. Sabem que una vida activa i formativa porta la persona cap a una millor socialització. També sabem que el medi obert, la llibertat condicional i les mesures penals alternatives ajuden a incrementar les possibilitats de reinserció. I, a més a més, redueixen els costos socials i econòmics de les institucions penitenciàries.

Caldria que ens preguntéssim per què hi ha tants malalts mentals en els centres penitenciaris. Tots ho eren quan hi van entrar? La situació, la solitud, l’ambient, la ruptura de vincles familiars, els sentiments de culpa… Tot plegat potencia un patiment innecessari de la persona interna.

Trobem a faltar el treball coordinat entre els equips de tractament penitenciari (Serveis Socials, metges, psicòlegs i juristes) i els equips del treball i educació social del territori (Serveis Socials municipals) quan una persona està en condicions de poder sortir aviat. Aquesta manca de relació entre departaments produeix un grapat de disfuncions i patiments a la persona que, en sortir, ha d’anar explicant, repetidament, la seva història a cada servei on va i anar revivint el dol reiteradament.

Molts interns tenen molta por del seu futur. On dormiran? Què podran fer? Amb qui estaran? Tindran dificultats amb gestions administratives? Com els rebran la família i els amics d’abans?

Com que han viscut, amb una certa “infantilització”, uns anys en els quals no han pogut prendre gaire decisions, la seva autonomia personal s’ha anat veient perjudicada.

Cal crear ponts entre “dins i fora” de la presó. L’intern, quan surt, necessita tenir un referent i un acompanyament en les seves gestions del dia a dia. Seria possible dur a terme alguns tràmits burocràtics mentre encara es compleix condemna? Com que no es fa, es produeix un procés de gran lentitud ─que arriba a la indignació de l’escàndol─ en els tràmits i gestions. Això acaba provocant la impossibilitat de tenir, com a mínim, un sostre estable i l’aliment de cada dia durant molt de temps. Mesos o anys.

Ens preguntem quin és el paper del voluntariat quan un intern surt del centre. Els sentiments que ens apareixen són d’indignació, impotència i escàndol davant d’una manca de recursos tan patentment injusta. És el desemparament, la soledat, el maltractament, l’exclusió, la vulnerabilitat total i el dormir al carrer, amb força possibilitats de ser manipulats i de ser víctimes de la violència, el que aboca sovint a la reincidència. Això no és reinserció.

El director general de Serveis Penitenciaris, en una entrevista a Ràdio Estel (20-XII-25), va dir que un repte principal era, per a ell, teixir aliances amb el tercer sector (entitats i voluntariat), per compartir competències de la institució penitenciària i cooperar per ajudar a la reinserció. Ho arribarem a veure?