Javier Sartorius Milans del Bosch va créixer en un entorn privilegiat: una família aristocràtica de Madrid (amb parents tan coneguts com Nicolás Sartorius, Isabel Sartorius o Jaime Milans del Bosch), una prometedora carrera com a tenista, gran reputació social i èxit amb les noies. En Javier era un jove despreocupat, carismàtic i atractiu. Però tenia, com sant Agustí, un cor inquiet, incapaç de viure a mitges, amb una set d’autenticitat cada cop més punyent. 

Quan va marxar a estudiar i treballar als Estats Units, la seva radicalitat el va portar a un canvi de vida del tot inversemblant. Primer, va començar a interessar-se pels sensesostre de Califòrnia, mirant d’ajudar-los materialment i fent amistat amb molts d’ells, adonant-se que no tothom havia nascut amb el mateix privilegi que ell. Al mateix temps, seguint un reclam espiritual, es va ficar (sense mitges tintes) en el món de la meditació oriental, exigint-se una dura disciplina de cos i esperit. 

Amb tot plegat, va viure una gran transformació espiritual, de despreniment d’allò material i de prioritzar els desitjos profunds de l’esperit. Això va ser així fins al punt que, quan va guanyar el trofeu nacional de pàdel dels Estats Units (el cim de la seva carrera fins al moment)… el va llençar a la brossa! I al cap de dos dies, va marxar cap al Perú, a provar l’experiència com a missioner juntament amb un cosí seu que ja hi duia dos anys. I mai més no va mirar enrere. 

Al Perú va esdevenir-se la seva trobada amb l’Església viva, amb Jesucrist, amb el perdó de Déu. Va començar a entendre més el seu cor, la seva vida de pecat, el seu lloc al món. La Providència el va portar, amb els anys i passant per diverses etapes, a una vida de pobresa i pregària al santuari de Lord (comarca del Solsonès), on va trobar el seu “tresor amagat”. 

La pel·lícula Solo Javier vol interpel·lar l’espectador: què vol dir viure de debò? Solo Javier és com es va presentar a l’arribar a Lord, sense els seus sonats cognoms, defugint tota etiqueta social. Volia ser només ell, el seu cor inquiet, amb la seva fragilitat i la seva recerca. Aquesta senzillesa es converteix en la clau del relat: un home que, despullat de màscares i havent-se trobat amb Jesucrist, no busca ser ningú més que ell mateix. 

Javier no va ser un heroi llunyà, sinó un jove que va escoltar la seva consciència fins al final. El film, més que explicar, proposa: emociona, commou i deixa una pregunta oberta dins cada espectador: i jo, què faria si només em quedés una setmana de vida?