El pontificat de Francesc ha durat poc més de dotze anys (2013-2025). El primer Papa jesuïta i llatinoamericà de la història de l’Església, era fill d’immigrants italians arribats a l’Argentina, a Buenos Aires, l’any 1929, set anys abans que ell nasqués el 17 de desembre de 1936. Tècnic químic, entrà a la Companyia de Jesús i aviat va ser provincial de la província jesuïta de Buenos Aires (1973). Prevere (1969), bisbe auxiliar (1992), Arquebisbe (1998) i Cardenal (2001), és elegit Papa el 13 de març de 2013. La seva mort arriba el 21 d’abril de 2025, Dilluns de Pasqua, a la seva residència de Santa Marta, al Vaticà.

Aquesta és la fitxa breu de la vida d’un Papa que ha conduït l’Església durant temps complexos, enmig de guerres (Ucraïna, Gaza, Sudan, Kivu, una autèntica tercera guerra mundial a trossets) i pandèmies (la del coronavirus), enmig d’un canvi d’època determinat per una globalització d’efectes contradictoris i per enormes avenços tecnològics de resultats dispars i incerts, enmig de profundes transformacions culturals i geoestratègiques i profunds reptes demogràfics, sobretot a Europa i en alguns països d’economies fortes.

Francesc, abans de ser Papa, no havia fet grans viatges ni havia tingut intervencions remarcables a escala internacional. Cert que la Conferència d’Aparecida (Brasil, 2007) l’havia consagrat com un dels líders de l’episcopat llatinoamericà, i és allí d’on surten no poques intuïcions que després apareixeran en l’exhortació apostòlica Evangelii gaudium, el document programàtic del seu pontificat, igualment influït per l’exhortació Evangelii nuntiandi de sant Pau VI (1975).

Francesc ha estat un Papa que ha comprès el món i l’ha estimat, que s’ha erigit en un ferm defensor pauperum, defensor dels pobres, i els ha situat al centre de l’Església i del seu missatge. En això, ha estat un continuador del Concili Vaticà II i n’ha desenvolupat un punt fonamental que calia proposar amb força i amb gestos concrets. Els pobres han entrat com a subjectes, com la part preferida del poble de Déu, en la història de l’Església i han rebut una atenció exquisida per part d’un Papa que els ha fet seure al seu costat. Els pobres han estat els primers en el papat de Francesc.

Amb aquest Papa, que, com ha escrit Marco Impagliazzo, ha estat el primer Papa global de la història, l’Església esdevé de manera autoritzada la veu dels sense veu, la veu dels marginats i  descartats, dels presoners i dels pròfugs, dels sense sostre i dels malalts, dels infants i dels ancians, la veu de tots. Aquest posicionament respon, de manera estricta, a l’Evangeli de Jesús. És una qüestió que no es pot identificar en cap moment amb una opció política. Com va deixar clar el Cardenal Re en la seva homilia del funeral del Papa, defensar els drets dels immigrants, per exemple, és una necessitat que brolla de l’Evangeli, no un tema d’estratègia política, poc importa si és a Lampedusa, a Lesbos, a la frontera entre Mèxic i els Estats Units o a les Canàries. En aquest punt, el Papa difunt ha estat un intèrpret fidel del capítol 25 de l’Evangeli segons Mateu i de les benaurances del Regne, un Papa que s’ha expressat d’acord amb la veritat de l’Evangeli. La revolució de Francesc és la revolució de l’Evangeli, ni més ni menys.

D’altra banda, el Papa Francesc ha estat un líder moral a nivell mundial. Només cal veure com els poderosos d’aquest món, combreguessin més o menys amb les seves idees, han volgut fer-se presents al seu funeral i d’aquesta manera han situat l’Església davant una gran responsabilitat: la de ser l’ànima del món. Aquesta expressió, que ja apareix en la Carta a Diognet, escrit del segle II, i remarca la funció que tenen els cristians en relació al món en què viuen. Entrem en una nova fase, oberta pel papa Francesc, en la qual el papat es converteix en una instància global, que pronuncia, en línia amb l’encíclica de sant Pau VI Populorum progressio, una paraula de rescat per als exclosos i descartats de la terra, i de rehabilitació de la creació malmesa per l’acció humana. La cura del creat no és tangencial en relació a la missió de l’Església, com proclama l’encíclica Laudato si’.  

En efecte, el món ha estat, per a Francesc, el camp on calia sortir a sembrar l’Evangeli del Regne, assumint ferides si calia i amb la identitat de deixebles missioners. El Papa, tornant a les benaurances (Mateu 5), ha insistit en la que diu: “Feliços els qui treballen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu” (v. 9). Tenir compassió del món significa mirar-se’l amb misericòrdia, amb la mirada del bon samarità. El Papa Francesc, de formes considerades massa directes per certs ambients eclesials, ha estat percebut per la gent del poble com una persona propera, afectuosa, que es feia càrrec dels seus afanys i de les seves mancances. Ha estat vist i sentit com un pare, i ha exercit una paternitat que ha desvetllat les fibres de moltes persones, que ara el troben a faltar i l’enyoren. El Papa Francesc ha estat un pastor que ha sabut recollir algunes de les conviccions “naturals” del poble de Déu i de la humanitat sencera, com ara l’anhel de pau que traspassa tota la terra.

El Papa Francesc ha estat un treballador a favor de la pau entre els pobles i un acèrrim opositor a la guerra o al rearmament preventiu com a forma, equivocada, d’evitar els conflictes. El Papa ha posat en evidència la contradicció que suposa el retorn a una nova guerra freda, en el qual tot se sostindria gràcies a una paritat d’armaments, com si aquests fossin automàticament dissuasoris. Sabem que no és així: les armes, si existeixen, es fan servir, tard o d’hora. Per això, l’única sembra encertada són les llavors de pau, la negociació, el diàleg, i en això l’Església és mestra d’humanitat com va quedar reflectit en l’encíclica Pacem in terris, de sant Joan XXIII. La imatge de Zelensky i Trump parlant  dins la basílica de Sant Pere parla per ella mateixa.

L’Església catòlica està cridada a anunciar l’amor de Déu, que s’ha revelat en Jesucrist salvador en l’Esperit. Jesús ressuscitat va saludar els seus deixebles dient-los “Pau a vosaltres” (Joan 20,19.26) i encara: “Us deixo la pau, us dono la meva pau” (Joan 14,27). La pau i la fraternitat universal, com subratlla l’encíclica Fratelli tutti, és el repte de totes les religions en aquest moment delicat de la història en el qual la guerra és vista per alguns com a solució, quan de fet és una “massacre inútil”, en paraules de Benet XV dites ran de la Primera guerra mundial. La profecia de sant Joan Pau II amb la “Pregària per la Pau”, la històrica trobada d’Assís, ha emergit intensament durant el pontificat de Francesc. El compromís a favor de la pau pertany a les tasques fonamentals d’una Església que encapçala un moviment transversal de confessions i religions a favor de la convivència entre els pobles.   

El Papa Bergoglio ha volgut reformar l’Església, i les seves reformes han quedat inconcluses, almenys les que tenen a veure amb la cúria romana i amb la disciplina eclesial. Malgrat les vacil·lacions i les dificultats de renovació, el Papa Francesc va signar l’any 2022 la constitució apostòlica Praedicate Evangelium, de la qual manquen, però, les normes operatives. Pel seu costat, la Veritatis gaudium, especialment el seu Proemi (2017), resta una aportació important pel que fa al món dels estudis eclesiàstics superiors. El Papa ha obert processos de diversa índole (la lluita contra els abusos de tota mena, la presència de la dona en els organismes eclesials) i ha impulsat dos principis d’acció pastoral que han impregnat el seu pontificat i que expressen la seva manera d’entendre l’Església: la misericòrdia i la sinodalitat. La perspectiva d’una Església compassiva i d’una Església sinodal són dues puntes de llança que configuren una comunitat eclesial que es retroba, respectivament, en la paràbola del servei i en la imatge de la comunió construïda amb l’escolta i el diàleg.

La mort d’un gran Papa, sorprenent, amic dels pobres, fidel a la doctrina de l’Església, per damunt de tot un bon pastor del ramat de Jesucrist i de tota la humanitat, truca a les portes del judici de Déu i de la història. Donem gràcies al bon Déu pel do que ens ha fet amb aquest bisbe de Roma. Preguem per ell, i que ell pregui per nosaltres des de les estances eternes.