Recordarem el papa Francesc com el Papa del somriure. Amb el seu rostre alegre i proper ens ha comunicat una de les dimensions més profundes de la fe: la joia. No es tracta d’una alegria passatgera sinó aquella que brolla de la unió amb Jesucrist: “Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa” (Jn 14,11) – diu Jesús als apòstols abans de la seva mort-; i que és capaç d’omplir la vida d’una persona malgrat les dificultats i contrarietats que pugui passar. Fins i tot, dèbil i molt limitat, el dia abans de la seva mort, sortia al balcó de la plaça de Sant Pere per saludar la multitud dels fidels i ens regalava el seu rostre amable i ple de serenitat. Ell estava content i joiós interiorment de ser el Pastor de l’Església i d’estar en contacte amb el Poble de Déu.

Però no només ens ha comunitat l’alegria de la fe amb el seu rostre sinó que el seu magisteri ha posat de relleu l’alegria: “L’alegria de l’Evangeli” – el seu escrit programàtic- (2013); “L’alegria de l’amor” (2016) – després dels dos sínodes sobre la família i el matrimoni-; “Alegreu-vos i celebreu-ho”(2108). Ha volgut afrontar els problemes des d’aquesta actitud tan evangèlica que és l’alegria per la vida que Déu ens ha donat, la joia serena del qui tot ho viu fonamentat en la roca que és Crist.

L’alegria és cabdal per comunicar l’Evangeli. “Un cristiano triste es un triste cristiano” –una de les seves frases-. I Evangelii Gaudium començava així: “La joia de l’Evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament”. I ens animava a començar una “etapa evangelitzadora marcada per aquesta joia”. Va ser un pensament inicial però que ha sabut portar fins al final malgrat les resistències d’alguns sectors més conservadors de l’Església a les seves reformes o la tristesa causada per les guerres i el drama dels migrats i dels pobres en general que ell englobava amb la paraula “descartats”.

Ens emportarem d’ell moltes ensenyances teològiques i pastorals, però aquella que quedarà en la memòria de molts serà el record del papa Francesc fent el lavatori de peus en una presó el dijous sant, o quan mirava complagut els infants, o quan dinava amb els pobres en ocasió de la jornada mundial dels pobres, o quan se’l veia rient i fent bromes mentre saludava i estrenyia les mans a la gent a la plaça de Sant Pere o assegut al seu Papa mòbil.

El seu somriure em recorda també el papa Joan Pau I, que malauradament només va durar 33 dies com a Papa però ens va deixar un rostre somrient, amical, serè, ple de comprensió.

El papa Francesc ja és al cel i des d’allí segurament ens continuarà animant amb aquelles frases tan típiques: “Hagan ruido”, “hagan lío”… i que volien remoure la nostra fe de l’acomodament i la passivitat per fer-la sortir cap enfora, per trobar-se amb la gent i ser testimoni de l’alegria de l’Evangeli.