L’abat Sebastià Bardolet, un home humil i senzill, ens ha deixat aquest dimarts 16 de setembre, per passar a la casa del Pare. Nascut a Torelló el 23 de març de 1934, Josep Bardolet (nom civil), que era el més petit de vuit germans, va formar part de l’Escolania de Montserrat del 1943 al 1948. En sortir de Montserrat tornà al seu poble i va acabar el batxillerat al col·legi Sant Miquel dels Sants de Vic. Malgrat haver aprovat (el que en aquell temps s’anomenava) l’examen d’estat, decidí entrar al monestir per ser monjo. Així, inicià el noviciat l’1 d’agost de 1953, va fer la professió temporal un any després, el 6 d’agost de 1954 i la solemne, el 15 d’agost de 1957 i va ser ordenat prevere el 24 de setembre de 1960, després d’haver fet els estudis de Filosofia i de Teologia a Montserrat mateix.

De 1961 a 1964 va fer estudis musicals a Roma, on va obtenir el títol de mestre en Cant gregorià i musicologia i per això va ser nomenat director del cor dels monjos. De l‘any 1964 a 1968 va ser professor de l’Escolania i del 1968 al 1977, en fou el prefecte. També va ser secretari de l’abat Cassià Just, que el 1978 i com a home de la seva confiança, el nomenà prior de la comunitat, càrrec que ocupà fins el 27 de febrer de 1989, quan la comunitat el va elegir, d’una manera lliure i democràtica, abat de Montserrat. La benedicció abacial (presidida pel cardenal Narcís Jubany), va tenir lloc l’1 d’abril d’aquell mateix any.

Home senzill, amb el seu somriure tan característic, l’abat Sebastià, que no era gaire amic de solideus i de mitres, sí que utilitzava un bàcul de fusta amb marqueteria, per recordar el seu pare, que va ser fuster.
Durant els seus onze anys de servei abacial, el P. Sebastià, un home discret i amable, de pregària profunda i amb una fina ironia, impulsà el III Congrés Litúrgic de Montserrat, el 1990, presidí els actes del IV centenari de la dedicació de la basílica de Montserrat, el 1992, promogué les obres de restauració de la basílica (1991-1996), la restauració de la Santa Cova, després dels incendis de 1994 o el cinquantenari de l’entronització de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, el 1997. A més, l’abat Bardolet va participar d’una manera decisiva en el Concili Provincial Tarraconense, que tingué lloc del gener de 1995 al juny del mateix any. També creà la Fundació Abadia de Montserrat 2025, per tal de preparar el Mil·lenari de la fundació del nostre monestir.

Durant la seva participació en el Concili Provincial Tarraconense, es va fer molt famosa entre els participants d’aquesta assemblea de l’Església Catalana, l’expressió, “el calaix de l’abat”, ja que davant les propostes més agosarades, l’abat Bardolet va recomanar als qui les proposaven, guardar en un “calaix” tot el que el Vaticà (amb el papa Joan Pau II al capdavant), consideraria massa heterodox en relació a la doctrina “oficial”.

El 2014, a l’homilia amb motiu dels 25 anys de la seva benedicció abacial, el P. Sebastià, amb paraules pausades, reflexibles i profundes, deia que va acceptar “la missió abacial amb dificultat, però amb il·lusió, perquè se’m demanava un servei que podia fer a la comunitat” i alhora, “amb contracor, perquè mai no havia desitjat una responsabilitat com aquesta”. L’abat Sebastià deia també que si va acceptar aquest servei de guiatge dels monjos, “va ser únicament perquè la comunitat m’ho demanava i negar-m’hi” hauria estat “com girar l’esquena a la voluntat de Déu, que a través de la comunitat em demanava aquest servei”. I per això va elegir com a lema del seu abadiat, les paraules del Parenostre: “Faci’s la vostra voluntat”, que portava gravades a l’anell abacial.

El P. Sebastià ens recordava que “la missió de l’abat de Montserrat és gràcia, però també és pes, responsabilitat i dificultat” i donava gràcies a Déu perquè havia après “a ser obedient i humil”.
L’abat Sebastià Bardolet va considerar que el seu servei abacial havia de ser com de “transició”, de pocs anys al capdavant del monestir. Ell mateix ho afirmava quan reconeixia que “penso presentar la dimissió abans de complir 75 anys, quan la comunitat m’ho demani o quan m’adoni que no puc exercir bé el càrrec”. I per això passà a ser abat emèrit quan tenia 66 anys, l’any 2000.

L’abat Sebastià, que sempre va estimar la comunitat “tal com és”, ha estat “l’administrador bo i fidel” de què ens parla Jesús a l’Evangeli i per això donem gràcies a Déu pel seu servei (de tants anys a Montserrat), primer com a escolà, després com a monjo i finalment com a abat i fins avui, com a abat emèrit.

L’última vegada que vaig anar a veure’l a l’hospital Sant Joan de Déu de Manresa, va ser el 4 de setembre. Encara que no va poder parlar, sí que em va reconèixer i em va fer un somriure ple d’afecte. Va ser davant d’ell que vaig fer la professió solemne, ara fa 35 anys, el 8 de setembre del 1990.
Estimava d’una manera particular els valencians (alguns d’ells, oblats benedictins), que pujaven cada any per la festa de la Renovació de la Flama Catalana i després de vespres els rebia a la sala de romeries, conversant amb ells.

Que el Senyor recompensi la seva generositat i la seva fidelitat a l’Evangeli i a la Regla, el seu amor a la pregària, a l’Església i al país i la seva donació abnegada, tot servint la comunitat com a pare de monjos.