El Museu Diocesà de Barcelona va inaugurar divendres 30 de gener l’exposició Habitar la llum. Beatus ille, que proposa un recorregut per la representació cultural, artística i simbòlica de la vida contemplativa en la història de l’art europeu, des del Renaixement i el Barroc fins a la modernitat.
La mostra, que es pot visitar fins al proper 24 de maig, aplega disset obres extraordinàries de grans mestres, com ara Ticià, Zurbarán, Valdés Leal, Francisco de Goya o Joaquín Sorolla. Les peces procedeixen de cinc destacades institucions públiques i privades: el Museu de Montserrat, l’arxidiòcesi de Sevilla, la Fundació Pedrera Martínez, el Museu de Belles Arts de Sevilla i la Fundació Gaudium Magnum–Maria and João Cortez de Lobão.
Comissariada per la historiadora de l’art Helena Alonso i produïda per c2c Cultura, l’exposició és el resultat de sis anys de recerca i treball, i planteja una lectura transversal del paper que monestirs i convents han exercit al llarg dels segles com a espais clau de producció cultural, transmissió del coneixement i transformació social, més enllà de la seva dimensió espiritual.
Dos magnífics olis de Francisco de Zurbarán. Foto: Agustí Codinach.
“Aquesta exposició parla d’homes i dones que han decidit habitar la llum des de molts àmbits: l’espiritual, però també el cultural, l’intel·lectual i el de la transmissió del coneixement”, assenyalava Alonso el dia de la inauguració de la mostra. I afegia: “Durant segles, aquestes comunitats van ser espais de formació, de cura dels més vulnerables i de conservació i transformació del patrimoni cultural.”
En el context contemporani actual marcat per l’acceleració de la vida quotidiana i la feblesa dels vincles socials, Habitar la llum. Beatus ille convida a reflexionar sobre la vigència de la vida contemplativa com una altra manera d’habitar el món, basada en el silenci, la calma i l’escolta.
El recorregut expositiu abasta obres dels segles XV al XX i posa en diàleg les diferents escoles de l’art europeu —des del Renaixement florentí i venecià, passant per la tradició flamenca i el Barroc espanyol, fins a arribar a la modernitat— a través d’artistes fonamentals de cada període. “Prestigiosos mestres —explica la comissària— reflecteixen com l’art ha sabut representar l’experiència contemplativa al llarg del temps, des de sensibilitats i contextos històrics diversos.”
“Mare de Déu amb l’Infant entronitzats”, d’Apollonio di Giovanni. Foto: Agustí Codinach.
Magnífiques peces són Sant Benet a l’esbarzer, oli sobre planxa de coure, de Jan Bruegel de Velours, i Sant Francesc rebent els estigmes, tremp i or sobre taula de fusta, de Bicci di Lorenzo. També cal esmentar la Mare de Déu amb l’Infant entronitzats, d’Apollonio di Giovanni. Les figures centrals estan envoltades de sant Joan Baptista, sant Pau, sant Nicolau de Bari i sant Jordi. “L’Infant Jesús té a la mà esquerra una oreneta, símbol de la immortalitat”, revela Helena Alonso.
“Sant Francesc rebent la fiola sagrada”, de Juan de Valdés. Foto: Agustí Codinach.
Dues obres mestres es donen cita també a la primera sala: Retrat del papa Pau III, de Ticià, on destaca el rostre bonhomiós del pontífex i la indumentària de tonalitat granatosa i textura vellutada, i Sant Francesc rebent la fiola sagrada, de Juan de Valdés. “Sant Francesc d’Assís, del qual enguany es commemora el 800 aniversari de la seva mort, veu trencat el seu silenci per un àngel que li ofereix aigua. Valdés Leal presenta la mística com una irrupció colpidora”, comenta la comissària.
“A finals del segle XIX — posa en relleu Helena Alonso— s’imposa una nova sensibilitat pictòrica que recupera la vida conventual des de mirades diverses: iròniques, costumistes i, de vegades, tenyides d’una nostàlgia serena, com en les obres de José María Gallegos Arnosa.” Els olis Un sopar opípar i Estudiant el globus en són una bona mostra.
Un dels gravats de Francisco de Goya que es poden contemplar a l’exposició. Foto: Agustí Codinach.
Una de les joies més preuades de l’exposició són els quatre aiguaforts que pertanyen a la cèlebre sèrie “Els desastres de la guerra”, de Francisco de Goya, que retraten amb un realisme brutal els horrors de la guerra de la Independència espanyola. S’hi exposen els gravats Tot va capgirat (desastre número 42), Això és dolent (46), Així va succeir (47) i Que es trenca la corda (77).
Els visitants de l’exposició també poden gaudir de la mestria tècnica de Francisco de Zurbarán amb tres quadres monumentals, “on el pintor recrea els personatges amb la mirada alçada cap a la llum”. Un altre mestre del barroc, el napolità Luca Giordano, interpel·la l’espectador amb escenes de gran impacte visual als olis Un captaire embolicat amb mantes i Un captaire ferit.
“Estudi de monja”, de Joaquín Sorolla. Foto: Agustí Codinach.
L’exposició conclou amb dues obres excepcionals: Santa Teresa de Jesús, de Mattia Preti, i Estudi de monja, de Joaquín Sorolla. “El to íntim de la santa Teresa de Mattia Preti i la mirada lluminosa de la monja de Sorolla conviden a reflexionar sobre el sentit i la motivació de la clausura femenina, tant al segle XVII com als inicis del segle XX”, expressa Alonso.
