Blanca Serres és de Tarragona. Ha estudiat Comunicació i Magisteri. És autora del llibre Què dirien els teus ulls? Col·labora amb projectes de sensibilització missionera i, especialment, per als Comitès de Solidaritat Óscar Romero.

Encetem el mes d’octubre, mes missioner per excel·lència. Quina ha estat la seva experiència com a laica missionera?

La meva experiència missionera va començar de la mà de Dr. Andreu Muñoz Melgar participant de l’obra teatral basada en la Passio Fructosi i que narra el martiri dels protomàrtirs de la península Ibèrica Sant Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi. El text que Muñoz va crear em va posar en contacte per primer cop amb el concepte de missió. Sant Fructuós, en aquells últims moments de la seva vida terrenal, expressava “em cal tenir present l’Església catòlica, estesa d’Orient a Occident”. Crec que aquest és el primer pas, que l’amor de Déu es converteixi en amor cap a Déu i en amor cap al poble.

A partir d’aquí, vaig començar a caminar amb la delegació diocesana de missions de Tarragona. Això em va portar a Hondures diversos estius, primer en estades curtes, després un any sencer, sempre acompanyant les passes del missioner tarragoní Lluís Solé i Fa, bisbe de Trujillo.

La vivència de la missió em va apropar a les Obres Missionals Pontifícies, i em vaig sumar a les trobades anuals de joves que organitzen. Hi vaig conèixer el missioner xaverià Rolando Ruiz, amb qui em vaig apropar a la realitat de les fronteres del Marroc. La meva primera experiència a l’Àfrica fou un recorregut espiritual islàmic-cristià molt intens des de Notre Dame de l’Atlas a Midelt i Tattiouine, acompanyant pobles berbers, o compartint una estoneta amb l’últim supervivent de Tibhirine, el pare Jean Pierre Schumacker.

Com és la mirada dels missioners?

Dels missioners xaverians vaig aprendre que la mirada de Jesús no era epidèrmica, ni passatgera, ni indolora: Jesús mirava amb empatia, deixant-se afectar per les situacions personals de qui s’anava trobant. Els missioners lluiten perquè mirem el món amb els ulls de Jesús, amb els ulls del cor. La mirada superficial i no compromesa forma part de la cultura de la indiferència, de qui en el fons es mira només a si mateix. Això empresona la bondat. Deia el bisbe Christophe Munzirhirwa que “només veuen bé els ulls que han plorat”. El missioner plora, però les seves llàgrimes són solidaritat i compassió transformadores.

Com viuen la caritat?

Tant el bisbe Lluís com el sacerdot xaverià Rolando són persones que fan causa comuna amb el poble on es troben i porten fins a les últimes conseqüències aquest compromís. Ho viuen en la pregària, en el servei, amb la comunitat, passant problemes i dificultats i acompanyant les crisis del món.

Reunits diversos cops per tractar temes importants, el bisbe Lluís ho ha deixat tot per córrer a consolar, acompanyar i ajudar persones que el necessitaven. I en un context en què el cristianisme no és la religió oficial, el pare Rolando ha parlat, sense parlar, de Jesús i de l’amor de Déu. Sempre amb extrema sensibilitat per la cultura i el context local, perquè han escoltat i han vist, primer, amb els ulls del cor.

“Tant el bisbe Lluís com el sacerdot xaverià Rolando són persones que fan causa comuna amb el poble on es troben i porten fins a les últimes conseqüències aquest compromís”

A què ens convida el Sant Pare Francesc en la propera Jornada Mundial de les Missions?

És molt significatiu com el papa Francesc es dirigeix a tots nosaltres i ens convida, oportunament, a cada moment. Durant la Jornada Mundial de la Joventut a Lisboa ja ens exhortava a la pregària perquè és des de la trobada íntima amb el Ressuscitat que passem a la missió. És el primer pas per un “cor abrusat” conscient que aquell qui envia és el mateix Crist.

Si hem reconegut Déu en les Escriptures i en l’Eucaristia, som portadors de la seva llum i del seu foc. Això ens omple d’esperança, d’alegria i d’amor. I és des d’aquí que arrenca la missió, com diu el papa Francesc, posem els “peus en camí” arrelats en una Bona Notícia de pau i de salvació cap a una societat “ferida per tantes injustícies, divisions i guerres”.

Quines activitats es fan des d’Obres Missionals Pontifícies per promoure les missions?

Una de les activitats principals és la trobada nacional de joves per a la missió que ha reunit cada any milers de joves moguts per l’Evangeli i amb inquietud missionera. Sembla senzill, però només el fet de trobar-se, escoltar-se i interrogar-se té molt a veure amb aquesta trobada íntima amb Déu que remou el cor de la qual parlàvem abans. Gràcies a això, tenim molts “cors ardents” que es posen en camí plens d’alegria. Els joves necessiten trobar-se amb altres joves, diferents però iguals, i establir un diàleg evangèlic espontani, pur i arrelat en l’actualitat.

A més d’això, el calendari és ple de formació, seminaris, recessos i activitats de caritat com la que a l’octubre ens aplega a tots: laics, consagrats, moviments seculars, organitzacions catòliques, etc.

Missió és una de les paraules clau en l’itinerari sinodal que l’Església està recorrent. Què espera d’aquest Sínode?

Fa més de 50 anys que tots els Papes insisteixen que tots som missioners. L’Església, si no és Missió, no és Església de Jesucrist. I a l’itinerari sinodal no hi podia faltar junt amb dos conceptes més: comunió i participació.

Espero que això ens animi, més enllà d’unes conclusions finals, a treballar des del diàleg com a exercici habitual i reflexiu de les nostres parròquies. I no és fàcil, perquè… què és dialogar? Dialogar no és parlar, no és exposar, no és avaluar. Tampoc no és una excusa per jutjar allò que hem sigut, sinó per compartir allò que volem ser. Perquè som pelegrins, sempre, contínuament, caminant cap al Crist. Projectar-nos en Ell no és només interrogar-nos personalment sinó escoltar què ens ha de dir Déu a través dels altres.

Què és per vostè una Església en sortida?

Moltes vegades, a Hondures, acompanyàvem els sacerdots de ruta per diferents comunitats. Les famílies ens acollien a les seves llars, i ens oferien l’habitació principal de la casa per dormir, el seu propi llit. Ens oferien el millor i més íntim que tenien. I no ens coneixien de res.

Al Marroc, hi vaig estar durant els dies en que es va produir l’atemptat a Barcelona. Jo vestia una samarreta del Barça, i molts es van apropar a mi per donar-me el seu condol, per expressar vergonya i rebuig pel que havia passat.

Això és Església en sortida. La que no té por d’acollir tothom i donar el millor de si mateixa sempre i a tots. La que no té por de mostrar les seves ferides. La que sap veure-hi bé perquè ha plorat. Una Església sense pors ni vergonyes que compti amb tots. La que surt cap a les fronteres de la humanitat: la guerra, la pobresa, la discriminació, la malaltia, el descartament, la indiferència, el dolor.

“Església en sortida és la que no té por d’acollir tothom i donar el millor de si mateixa sempre i a tots”

Quin és el paper de les laiques missioneres en l’Església?

Us he parlat dels missioners que he conegut, dos homes que s’entreguen diàriament per l’Església. Però justament en les experiències missioneres que he viscut he conegut laiques extraordinàries que han posat els seus dons al servei de l’Amor de Déu malgrat les moltes dificultats que han viscut.

L’Església té set d’aquesta força genuïna de la feminitat. Se’n parla molt, del paper que hem de tenir en la distribució dels serveis. I penso que el tipus de diàleg del qual us parlava anirà donant llum. El més important és ser capaços de discernir a què ens mou l’Esperit. A mi, sovint, no em resulta fàcil! Però en els gestos d’entrega petits i íntims trobo pistes…

“Trobar-se un mateix, ajudar en el que calgui, investigar, guanyar likes i followers amb les teves fotos… no són motius per viure una experiència missionera”

Què diria a un jove que es planteja viure una experiència missionera?

L’experiència missionera ad gentes comença abans d’agafar l’avió. Quan la missió et toca el cor, cal preparar-se. Convé buscar persones que sàpiguen orientar el que hem sentit i ens puguin acompanyar en el procés. Trobar-se un mateix, ajudar en el que calgui, investigar, guanyar likes i followers amb les teves fotos… no són motius per viure una experiència missionera.

Cal ser humil. Ens adonarem que la nostra cosmovisió no és única. No som protagonistes de res. Això s’ha de treballar amb l’acompanyament adequat. Serà, segur, un moment de la teva vida preciós que no acabarà mai. No tenim una missió, som missió! I això és apassionant.