El futur ens fa por. No tant el futur del món, sinó el futur concret de cadascun de nosaltres.
Als nens se’ls pregunta sovint què volen ser de grans, però en realitat no se’ls demana qui volen ser, sinó en què voldrien treballar. Tanmateix, arriba un moment en què cal reflexionar sobre qui volem ésser realment. I això fa por, perquè implica prendre decisions —sovint en situacions límit.
La mort pot aparèixer, inesperadament, en la vida d’un ésser estimat, i llavors hem de decidir com ens hi enfrontem, qui volem ser davant la mort. A vegades, entra una persona especial a la nostra vida, i hem de decidir qui volem ser per a ella. Hem de decidir si casar-nos o no; si tenir fills o no; si volem ser justos o injustos. I potser, algun dia, abans de morir, esperarem que tot hagi valgut la pena.
Aquest és el moment més important: aquell en què sentim que tot ha tingut sentit, que res no ha estat casual, sinó causal. És el moment en què comprenem que, realment (ho sento, Kierkegaard), no estem sols: hi ha una mà, la mà d’aquells que estimem i, si hi creiem, també la mà de la providència.
Potser la nostra vida és com un tapís vist del revés, on tot sembla caòtic i sense sentit, però que, al final, en girar-lo, descobreixes una obra d’art immensa. Una obra d’art teva.
I és que per afrontar el futur cal esperança.
Charles Péguy dedicà gran part de la seva obra a parlar de l’esperança. Deia que tenir Fe i Amor, en el fons, no és tan complicat com saber esperar; o, com ell mateix diu, “estimar allò que és i serà”. És “el manament de l’esperança”, tal com escrivia a El pòrtic del misteri de la segona virtut.
I és que el futur és incert, i l’únic que podem fer és, o bé resignar-nos i viure amb por, o bé esperar —esperar amb esperança. Esperar que tot anirà bé, passi el que passi. No tenir por. I per això, tornant a Péguy: “Cal ser feliç de veritat; cal haver obtingut, haver rebut una gran gràcia.” I com tot, al final es redueix a una aposta: què vols, resignar-te o tenir esperança? Ara bé, l’esperança no defrauda.
