En el llibre La mitra de Barcelona, Mn. Josep Maria Martí i Bonet, codirector de l’Arxiu Diocesà de Barcelona i professor d’Història de l’Església durant seixanta anys, dedica un capítol a sant Oleguer, qui fou bisbe de Barcelona l’any 1115. En la festivitat de sant Oleguer, reproduïm aquesta entrevista.

Quin és el sant que es venera, amb el cos incorrupte, a la capella del Sant Crist de Lepant de la catedral de Barcelona? D’ell en tenim la seva història?

És sant Oleguer (a. 1060-1137). Estem de sort! És fàcil presentar una biografia d’aquest gran sant bisbe de Barcelona i alhora arquebisbe de Tarragona. I les raons són ben clares: perquè d’ell tenim una biografia que li va fer un company seu que es deia Renall —que és el millor literat que tenim a Catalunya al segle XII—, i perquè quan l’Església declara Oleguer com a sant ara fa 350 anys, el 25 de maig del 1675 (papa Climent X), ja abans exigeix que es recollin tots els pergamins i documents signats pel nostre sant o que parlessin d’ell, i per tant avui tenim localitzats i estudiats 134 documents de sant Oleguer —una autèntica joia—, que hem publicat íntegrament en el meu llibre intitulat Oleguer, servent de les esglésies de Barcelona i Tarragona (Barcelona, 6 de març del 2003).

Per tant, en la vida d’Oleguer poc hi entra la llegenda i la imaginació fictícia. Tot és història. A més, és per a nosaltres un sant de gran actualitat, i creiem que el coneixement de la seva vida pot fer un gran bé a l’Església d’avui, perquè en ell tenim —entre altres connotacions o trets— un sant que creia i practicava l’autèntica “sinodalitat” dins l’Església, i a l’ensems ens demostra que era un gran català que tenia molt clara la idea de la identitat catalana ja al segle XII.

Quins són els trets fonamentals de la seva biografia?

La seva vida la podem resumir així: nat a Barcelona l’any 1060 —mort també a Barcelona el 1137. Era procedent d’una família d’oficials comtals. Fill d’Oleguer, curial o notari, i Guilia. Fou ofert pels pares a la canònica de Barcelona a l’edat de 10 anys. L’any 1087 el veiem ja clergue (canonge) i l’any 1092 prevere i superior dels canonges de Barcelona; però l’any 1093 es fa canonge agustinià i tot seguit prepòsit dels canonges “agustinians” de Sant Ruf d’Avinyó, establerts a Sant Adrià de Besòs i que foren traslladats a la col·legiata de canonges de Santa Maria d’Ègara (Terrassa). Posteriorment fou reclamat a ser abat dels canonges agustinians d’Avinyó (congregació molt estesa a Provença i al nord d’Espanya). Després d’uns anys fou obligat pel papa Pasqual II a ser bisbe de Barcelona (a. 1116).

El papa Gelasi II li atorgà el pal·li arquebisbal per esdevenir arquebisbe de Tarragona, que estava recentment reconquerida. A la vegada fou nomenat legat pontifici per la croada de la reconquesta de l’Est d’Espanya.

Com conjuminar fer la guerra (croada) als moros amb la seva condició de sacerdot i arquebisbe?

És ben cert que fou nomenat pel papa Gelasi II legat pontifici per a la croada, tanmateix ell no creia que es pogués conjuminar la guerra o sigui amb l’afer de ser pastor-sacerdot-arquebisbe i dedicar-se a la guerra. Per això cedí el Principat (civil) de Tarragona al mercenari guerrer normand Robert Bordet i ell es quedà amb el títol d’arquebisbe de Tarragona sense deixar mai la diòcesi de Barcelona.

Sabem que la carta de poblament definitiu de Tarragona fou concedida el 1149 mort ja Oleguer

Si concedí el Principat de Tarragona, això vol dir que era Senyor o monarca d’aquelles terres?

Sí! Ja que el així el comte de Barcelona concedí aquest Principat a Oleguer i, per tant, ell podia cedir a aquell guerrer normand el domini feudal de tot Tarragona i així ho feu. Fou una sortida a l’angoixa que tenia el nostre sant de veure’s obligat a lluitar contra aquells que en un futur poguessin esdevenir cristians. Fou una sortida airosa i molt pròpia d’un sant.

Quina fou la seva actuació com a arquebisbe i bisbe de Barcelona i com a conseller dels comtes de Barcelona?

Seria un mai acabar si expliqués el seu exercici com a pastor-bisbe. Tenim moltíssims documents que ens expliquen quina gran categoria pastoral tenia, especialment, ja que ell era fautor de reconciliacions, no sols entre les altes personalitats i nacions (Gènova, Pisa, Provença, Aragó…), famílies insignes (Montcada, Gualba… i àdhuc reis i comtes), sinó entre persones senzilles, però enemistades; de tal manera que impulsà el sa costum: abans de celebrar les grans festes cristianes (Nadal, Pasqua…) calia que signessin la pau i així entre les famílies neixen les “actes de pau”, documents que trobem en alguns dels nostres arxius.

A més, cal afirmar que la seva actuació com a arquebisbe de Tarragona la portà sempre a terme des de la seu de Barcelona, on celebrà sínodes i no deixà d’ésser el conseller dels comtes de Barcelona, especialment en el casament de Domna Dolça de Provença i Domna Peronella d’Aragó. En aquest últim s’uní Catalunya amb Aragó i, en el primer, el comte de Barcelona presidí la confederació catalana de Provença i Catalunya; de tal manera que, segons el poeta Mistral, “cent ans li catalan, cent ans lo Provençan se partegeran l’aigua e lo pa e la sau”.

El casament de Ramon Berenguer IV i Domna Peronella se celebrà un cop ja mort sant Oleguer, però ell mateix fou el gran impulsor perquè s’intentés celebrar encara en vida d’ell, en la seguretat que els dos pobles (el català i l’aragonès) s’agermanessin i mútuament es respectessin en llurs costums i llengües.

En l’inici ha dit que un tret molt propi d’aquest sant és que ell ja creia en la “sinodalitat”, de la qual el difunt papa Francesc tant en parlava.

Efectivament sant Oleguer creia i practicava la “sinodalitat”. L’esmentat escriptor Renall continua el relat biogràfic de sant Oleguer afirmant que assistí a la majoria de concilis generals, els de la província Tarraconense i de la Narbonense I, àdhuc formà part del concili que se celebrà a Roma Laterà I, Reims, Clermont, a Palmira (Palestina recentment conquerida pels croats)…

Assistí, doncs, als grans concilis reformadors (Reims, Clermont-Ferrand, Narbona, Laterà, Toulousse…) i n’era el gran protagonista per tant de la solució o final de la guerra de les investidures, que és el mateix dir que portar endavant amb gran èxit la Reforma Gregoriana.

En què consistia la Reforma Gregoriana?

En primer lloc diem “Gregoriana” perquè el gran protagonista fou el papa Gregori VII i fou la campana que l’església sana i santa portà a terme (fins al tractat de Worms a. 1122) lluitant contra el que era costum: comprar i vendre bisbats, monestirs, parròquies i, com a conseqüència, es donava el cas que l’elecció de bisbes, abats, rectors de parròquies no ho feia l’estament eclesiàstic sinó el laic, o sigui, reis, comtes i senyors feudals… Aquestes compres i vendes es diuen “simoníaques”, ja que recordaven a Simó el Mag, que volia comprar amb diners a sant Pere el do de fer miracles. Tanmateix, aquest malèfic costum era justificat perquè, per exemple, el bisbe era també príncep d’Andorra (cas del bisbe d’Urgell) o baró de Sant Adrià de Besòs o d’una part de Mallorca (cas del bisbe de Barcelona). I fou precisament el nostre sant Oleguer qui donà la solució definitiva. En primer lloc, cal reconèixer —deia— la dignitat i potestat de les dues parts: Estat (part civil) i Església (ministeri eclesiàstic). I, per tant, les dues han d’intervenir en el nomenament de bisbes i abats que tenen “regalies”, o sigui funcions i grans propietats civils. D’aquí la proposta de sant Oleguer era que en aquests casos hi haguessin dues investidures; la primera es realitzava amb l’elecció per participació del clergat i poble, seguida per l’examen del candidat i per l’aprovació dels bisbes de la província i, quan era arquebisbe, pel lliurament del pal·li per part del Papa i culminava totes aquestes prèvies condicions per la imposició de les mans de tres bisbes de la província i el lliurament del bàcul i anell episcopal.

Per part civil (o investidura civil), es lliurava el “cetrum”. Per tant, l’inici de la solució la donà el nostre sant Oleguer. I aquest és el seu gran mèrit a nivell internacional.

I podem preguntar: li feren cas? Es feu la doble investidura després del tractat de Worms i del concili Laterà I (a. 1122 i 1123).

És ben cert que, llevat d’algun cas, tothom seguís les normes d’Oleguer i del concili Laterà I (a. 1123). Tanmateix, sabem que el mateix papa Innocenci II en un cas concret no actuà en contra de la investidura laica i el mateix Oleguer, en una carta dirigida a ell, li recriminà això. Es tracta de l’esbojarrat rei d’Aragó Pere el Bataller (1073-1134), que va fer fora de Barbastre el seu (sant) bisbe Ramon (1067-1126) perquè no volia anar a les guerres juntament amb dit rei. Però el greu del cas és que, per concessió del papa Innocenci II (saltant-se el tractat de Worms), el rei d’Aragó elegia i imposava un bisbe a Barbastre. Oleguer, amb reverència però contundentment, li diu al Papa que això no era el pactat i que s’anava de nou a les investidures. I últimament que ell, com a arquebisbe, calia la seva intervenció en les eleccions dels bisbes i que aquesta s’havia de fer segons l’elecció canònica i catòlica. Oleguer és capaç de dir-ho clarament al Papa. Aquest donà al final la raó al bisbe de Barcelona.

Per què diem que Oleguer seguia ja la “sinodalitat”?

Simplement perquè va assistir a tots aquests concilis i perquè ell complia sempre les convocatòries als sínodes que es feien presidits per ell, normalment a la Quaresma i a l’Advent cada any.

En un d’aquests concilis de l’any 1137 —segons Renall— va morir Oleguer després que fou portat a la seva estança del proper Palau Episcopal acompanyat per tots els membres de dit sínode.

Què ens pot dir del cos incorrupte de sant Oleguer?

Cal observar que l’estat incorrupte del cos de sant Oleguer pot ben ser un miracle o almenys no es pot negar que és un prodigi. En altres circumstàncies, però, és possible i normal l’estat d’incorrupció d’un cos momificat.

Hem resseguit els testimonis (especialment visites pastorals) de molts segles abans, i tots testifiquen que el nostre sant tenia el cos incorrupte, tal com succeeix amb santa Maria de Cervelló —una altra santa barcelonina— a l’altar dedicat a ella a l’esquerra de la nau de la basílica de Nostra Senyor de la Mercè. Entre aquells testimonis, ens plau recordar el del gran escriptor i historiador Pare Villanueva (1851): “La flexibilidad es notoria y puede que el cuerpo está íntegro. En mi tiempo el canónigo Oliveras, al ponerle el anillo, levantó los dedos y bajo su brazo y su mano.”

Molt notable també és la mitra que durant segles estigué en el sepulcre i que els canonges l’any 2025 van donar l’orde de ser restaurada i així s’ha fet en aquells últims mesos.