Si Lluc en començar el capítol diu que cal pregar, en l’evangeli d’avui ens diu com hem de fer-ho. Jesús presenta una paràbola sorprenent, contraposant dos models prou coneguts: fariseus i publicans. Quin dels dos ho fa bé? En temps de Jesús la resposta era evident. Els fariseus eren gent exemplar de la mateixa manera que tothom sabia que els publicans eren uns pocavergonyes. També convé deixar clar que la relació de Jesús amb els fariseus no fou tan polèmica com mostren els evangelis, sobretot el de Joan. Els adversaris en temps de Jesús no eren tant els fariseus com els saduceus, que ostentaven el poder. Els fariseus podien recriminar a Jesús que fos poc ortodox en el compliment de la llei, però no eren enemics seus. Fins i tot tenia amics entre els fariseus, com Nicodem i el mateix Josep d’Arimatea. Si els fariseus queden malparats en els evangelis és perquè aquests foren escrits després de la caiguda de Jerusalem i la desfeta del poble jueu. L’únic grup que va sobreviure al desastre fou el dels fariseus. Per això, donada la situació, quan un sector abandonà el judaisme per passar al cristianisme, la sinagoga entrà en conflicte amb les primeres comunitats cristianes.

Si en la paràbola hi apareix un fariseu és precisament perquè eren gent modèlica en qui el poble s’emmirallava. Un home que dona gràcies a Déu perquè és fidel complidor de la llei; no és com els altres, i això era cert. És dolent donar gràcies a Déu i complir la llei? Per què Jesús deixa malament el fariseu si deia la veritat? Senzillament, perquè aquest, apuntalant-se en els seus mèrits, es vanta davant Déu, mentre que el publicà, sentint-se pecador, es llença als braços de la misericòrdia de Déu. Quan ens recolzem en la teologia del mèrit, ens afirmem en el nostre ego, ens comparem amb els altres, ens sentim superiors i aquest és el mal. El publicà és pecador i ho reconeix; s’abandona a Déu i Déu el «justifica»; és a dir, el va «ajustant». Aquest és el treball de l’Esperit en nosaltres; «ajustar-nos» al voler de Déu, i aquí no hi entra la categoria del mèrit; és gràcia.

Aquesta paràbola s’adreça, per tant, a tots aquells que es consideren «justos» —siguin del sector que siguin— i en conseqüència es permeten judicar i criticar els altres que ells consideren «menys bons». Va per qualsevol de nosaltres quan mirem per damunt l’espatlla el veí. El text em convida a mi, avui, a revisar el meu concepte de «bo» i «dolent» així com la imatge que tinc de Déu. Sabré fer-ho?