Fa un segle que contempla la ciutat. Inamovible, convertida en un símbol de la tenacitat. La demostració que l’obra inacabada podia finalitzar-se. Aviat podrem confirmar aquesta veritat en pedra enmig de l’Eixample barceloní. Des dels 88 metres d’altura, la roca de la pedrera de Montjuïc, els 225 graons, el balcó des d’on fa tres dècades podia contemplar-se el mar.

Les cròniques de l’època expliquen que el genial Antoni Gaudí solia arribar-se tot caminant, a la tarda, després de la tradicional pregària a l’oratori de Sant Felip Neri, fins a la platja. Des d’allí, contemplava la torre de sant Bernabé. La més propera al mar. La custòdia dels primers secrets de la inabastable façana del Naixement, que es presentava, gairebé fantasmagòrica, enmig de solars deshabitats, cabrers pasturant els ramats o el primer camp de futbol del nostre país.

Descobrir la torre de sant Bernabé és treure el cap a l’univers més íntim de Gaudí, a les entranyes de la seva ànima.