Una escena inusual: deu leprosos demanen a Jesús que els curi: “Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres!” Una pregària feta des de la marginació física i social més repel·lent: malaltia contagiosa castigada amb el rebuig popular, condemnats a viure “físicament fora” del poble. Jesús els acull i els cura a tots, però només un queda a donar gràcies. Jesús li diu: “Aixeca’t i ves-te’n. La teva fe t’ha salvat.” Aquestes paraules conviden a caminar amb una actitud nova: l’agraïment que condueix a donar glòria a Déu.

Jesús no dona la salut per rebre el reconeixement popular, sinó perquè es doni glòria a Déu. Espera que, després del gest que els ha recuperat per a la integració social, tota persona pugui reconèixer lliurement quin és el misteri que ha entrat en la seva vida i quin gest d’acollida i d’amor li ha retornat la salut. Per a Jesús, no n’hi ha prou amb apropar-se a la gent, tot i que reconeguin el bé que reben, sinó que han d’arribar a la comprensió del Déu que és Amor i agrair-ho.

Jesús vol que fem el salt cap a la confiança. Espera de nosaltres que passem del signe a la fe, i una fe agraïda, que doni glòria a Déu. Deu leprosos són curats i només un ha tornat per agrair la curació i donar glòria a Déu. Jesús valora l’agraïment de l’estranger, la glòria que dona a Déu, la fe que l’ha salvat. Donar glòria a Déu és reconèixer que la iniciativa de la curació ve de Déu i és expressió de la seva voluntat. Jesús també ens allarga la mà a nosaltres, per curar-nos. El repte que tenim sempre davant nostre és l’encontre amb ell. El qui torna enrere per donar glòria a Déu ha sabut entrar en el misteri i ho ha fet amb humilitat, confiança i agraïment.