Un amic ens interrogava als qui tenim fe sobre l’anomenat«do» de creure, i per què uns reben aquest regal i senten alegria i pau percreure amb plenitud, i d’altres no. Com si aquest do fos resultat de lacapritxosa voluntat divina, aleatòria en la concessió de regals.

Una resposta que li va donar un sacerdot ancià sí que li vaarribar al cor: «La fe és una llavor; pràcticament tothom la tenim allà alfons, però cal regar-la i tenir-ne cura.» «I com es rega i es cuida?», vapreguntar novament. Aquí van venir diferents respostes dels altres: la pregària,els sagraments, el servei… I viure en un clima comunitari que et sosté en lafe. Llavors va emergir una expressió: «Déu és col·laboratiu»; pot i de fetmanté una relació individual amb cada persona en el més íntim del seu cor, peròtambé vol i ha decidit necessitar les persones perquè s’ajudin mútuament,perquè siguin les seves mans i la seva veu per comunicar la bona notícia, persostenir-se mútuament en els dubtes i tempestes.

Déu, que és comunitat en ell mateix, és col·laboratiu.No ha volgut actuar en solitari i en vertical. En Crist s’ha fet un denosaltres per rescatar-nos; en l’Esperit ens envia com a testimonis. Sempre harequerit i suscitat persones que siguin els seus missatgers («àngels») que esfan presents als altres en el moment oportú. Així que, si Ell és col·laboratiu,per què nosaltres de vegades som tan individualistes? Tots necessitem de tots;cadascú té la possibilitat de ser «providència de Déu» per als altres, i alhorahem d’aprendre a rebre dels altres, sense orgulls inútils, el que el Pare ensenvia a través d’ells o elles. Humilment col·laboratius, com Déu mateix.