Les temptacions que Jesús experimentà al desert, conduït per l’Esperit, són i seran sempre el cor de totes les temptacions humanes i, en certa manera, superen la temptació inicial de la humanitat de ser com Déu. Em refereixo a aquella temptació que, al jardí del Paradís, Adam i Eva van experimentar quan la serp els va dir que si menjaven del fruit prohibit de l’arbre del coneixement del bé i del mal, se’ls obririen els ulls i serien com Déu. En aquella ocasió, tant Adam com Eva van sucumbir a la temptació i, menjat el fruit d’aquell arbre, es va trencar l’harmonia que hi havia entre ambdós, entre ells i la creació i, més profundament, la que existia entre ells i el seu Creador. Així, pensant que serien com Déu, van causar el desordre més profund dins la creació, fins al punt que s’havien d’amagar de la presència de Déu que solia visitar-los al jardí cap al capvespre.
Aquella temptació original que no vam poder superar ha portat conseqüències catastròfiques per a tota la humanitat, deixant-nos a tots els descendents d’Adam i Eva tocats, de manera que no fem el bé que voldríem fer i estem subjectes a múltiples temptacions. Aquestes, les temptacions humanes, poden resumir-se en tres grans categories: la possessió de béns, la llibertat absoluta, el poder enlluernador. I totes tres categories acaben sent en poques paraules una prostració i una adoració al temptador, al príncep d’aquest món, al diable.
És per això que la superació de les temptacions de Crist significa el final d’aquest episodi marcat pel desordre introduït per la caiguda d’Adam i Eva. Crist, en efecte, superarà totes les temptacions del diable: “L’home no viu només de pa” (superant així la temptació de la possessió de béns), “No temptis el Senyor, el teu Déu” (superant la de la llibertat absoluta) i “Adora el Senyor, el teu Déu” (superant la temptació del poder). Però, a més d’aquesta superació que només Jesús podia fer, per la seva mort i resurrecció regenera l’ordre original, establint la pau entre el cel i la terra i, do excel·lent, ens fa participar de la seva vida divina a través de l’enviament del seu Esperit, aquell mateix qui l’havia conduït al desert. Així a la temptació de voler ser com Déu, Crist ens fa el gran regal de ser com Déu, si en lloc d’esdevenir-ne amb les pròpies forces (la temptació de la serp) l’acollim i l’acceptem a ell mateix que essent Déu s’ha fet home per nosaltres.
Meditem durant aquesta nova Quaresma que iniciem la grandesa d’aquest gran do i l’amor amb què se’ns dona.
