La ciutat i el món de la hiperconnexió poden esdevenir un desert terrible, perquè la solitud es fa més manifesta no quan estem sols, sinó quan ens sentim sols enmig de la multitud i de les coses; quan no hi ha trobades i, enmig de tant de soroll, per excés, tot s’homogeneïtza i sembla el mateix i esdevé indiferent, com la sorra i les dunes d’un desert.

Durant la Quaresma i en els deserts de cadascú se’ns presenten dues solituds: la volguda i la imposada. L’una, escollida i oberta al sentit; l’altra, patida i tancada sobre si mateixa. La primera és fecunda: crea espai interior, permet habitar el silenci; no és fugida, sinó retorn a la veritat d’un mateix i obertura a la relació. La segona és estèril: trenca, tanca i ens deshumanitza.

A l’Evangeli hi apareixen aquestes dues solituds: la del desert, escollida i fecunda, i la de la creu, no volguda i extrema. I és en aquesta darrera on es produeix el gir més profund: Jesús no s’hi evadeix ni la nega, sinó que l’habita fins al fons i la transforma en fidelitat. Així, la solitud ja no és només abandó i absència, sinó lloc on l’amor es manté fins al final i fa perseverar la vida fins i tot enmig del no-res i la foscor.