En l’evangeli d’aquest segon diumenge de Quaresma (Lluc 9,28b-36), Pere, Joan i Jaume són convidats per Jesús a acompanyar-lo en la pregària. Tres adults, deixebles de Jesús, que vivien la seva intimitat tant com humanament es pot viure. Que és més del que potser es pot dir de nosaltres. I tres adults que no poden evitar adormir-se, que no aconsegueixen, doncs, viure plenament el que passa davant dels seus ulls, ni encara menys, entendre’n el sentit ni, més endavant, acabar de ser fidels al missatge —aquest ben clar— que reben: “Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo.”

Si resseguim el capítol 9 de Lluc, veurem que no és una qüestió que es plantegi als inicis de la vida pública de Jesús. La Transfiguració apareix un cop els Dotze han estat enviats a anunciar el Regne de Déu. I apareix també quan la fama de Jesús, escampada, comença a desvetllar interès i a inquietar el poder. Jesús aplega multituds, i dona respostes sorprenents, com la multiplicació dels pans i dels peixos, donant protagonisme als seus deixebles que, a més d’anunciar la Bona Nova i de guarir malalts, són capaços de saciar la fam de la gentada. Aquest itinerari aparentment ple d’èxits porta Jesús a preguntar al seu entorn, i a si mateix, pel sentit de tot plegat. I així qüestiona els deixebles: “Qui diu la gent que soc jo?”  i “Vosaltres, qui dieu que soc jo”. Mentre la gent l’assimila als profetes i Pere el proclama Messies, Jesús respon a aquesta inquietud amb lucidesa intuint que el camí que té per davant el portarà a la creu: “Cal que el Fill de l’home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l’han de rebutjar, ha de ser mort i ha de ressuscitar el tercer dia.” I immediatament després apareix el text de la Transfiguració, com una síntesi d’aquest preguntar-se per la identitat de Jesús.

Jesús apareix conversant, d’igual a igual, amb dues figures cabdals en la història del poble d’Israel: Moisès, el qui va formular la Llei, i Elies, profeta per excel·lència. Pere i els seus companys, quan, desvetllats, ho veuen, pensen que aquesta és la màxima plenitud i ja fan plans per construir tres cabanes i romandre en aquest pla ideal. Però del núvol que els comença a cobrir senten el missatge clau: “Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo.” En lloc d’un gran espectacle, arriba la solitud de Jesús i arriba també el retorn a la quotidianitat.

En els fragments que segueixen en el mateix capítol 9 de Lluc, veiem que aquesta gran experiència no els ha fet gaire efecte: falta de fe (Jesús mateix s’exclama: “Fins quan hauré d’estar amb vosaltres i us hauré de suportar?”), falta de comprensió (“El significat d’aquestes paraules els era amagat i els resultava incomprensible”) i fins i tot comencen a preguntar-se qui d’ells és el més important.

Els deixebles són així… com nosaltres. Jesús ho devia saber prou bé. Però tot i això els convida a acompanyar-lo. Tot i això Déu els cobreix amb el seu núvol. Tot i això, amb una sabata i una espardenya, veuran Jesús ressuscitat. No per mèrit propi, sinó per l’estimació de Déu. Com nosaltres.