La festa d’avui és molt singular i és possible que a la majoria dels cristians els resulti una mica estranya i distant: celebrem la Dedicació de la basílica de Sant Joan del Laterà. És a dir, celebrem la dedicació de la seu del bisbe de Roma, o sigui, la dedicació de la catedral de Roma, tot i que ja sabem prou que el bisbe de Roma viu a Sant Pere del Vaticà. Perquè l’Església de Roma ve a ser la cap de totes les Esglésies. Amb tot, per als veïns de la diòcesi romana, Sant Joan del Laterà continua ben vigent com a catedral. La tradició, a més a més, assegura que el Sant Pare hi celebri en determinades ocasions, exercint pròpiament de bisbe de Roma. I la presa de possessió de la seu per part del nou bisbe té lloc de forma separada de l’inici del ministeri papal.
A aquesta estranyesa cal sumar-hi una altra peculiaritat. La Dedicació de la basílica de Sant Joan del Laterà és considerada una festa. I les festes, habitualment, quan cauen en diumenge cedeixen el seu espai a la celebració dominical que s’escaigui. És una mesura encaminada a donar relleu al diumenge, que vol evitar que la celebració dominical es vagi veient sepultada per la proliferació d’altres celebracions de menor rang. Doncs bé, la Dedicació de Sant Joan del Laterà és una excepció a aquesta norma litúrgica, dins de les “Festes del Senyor” com ara la Presentació (la Candelera), la Transfiguració i l’Exaltació de la Santa Creu. Aquest any, ens ha passat tres vegades: perquè el 2 de febrer, el 14 de setembre i el 9 de novembre han caigut en diumenge.
La celebració d’aquest diumenge no deixa de ser una mica contradictòria. L’ordenació litúrgica posa en un lloc preeminent un espai de Déu, un espai sagrat, jerarquitzat i molt solemne. I simultàniament, la mateixa ordenació litúrgica escull uns textos que ens recorden insistentment i sense cap mena de dubte que els veritables temples de Déu no són pas els edificis, sinó cadascun de nosaltres. El text d’Ezequiel ens recorda que un santuari és una font d’aigua viva que crea fecunditat per allà on passa; el Salm ens recorda que el veritable castell de refugi és Déu, per damunt de l’aparent solidesa de les muntanyes; Pau recorda als cristians de Corint que “el temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres” i a l’evangeli (Joan 2,13-22), Jesús substitueix profèticament l’esplendor del temple, per la seva resurrecció. Res tangible, doncs. Jesús mort i ressuscitat és el nou Temple.
