Des de fa més de deu anys, juntament amb la meva dona acompanyem matrimonis que no poden tenir fills o que han patit avortaments espontanis. En aquestes situacions s’entrellacen dues realitats: l’anhel esponsalici d’acollir una nova vida i alhora la certesa que els fills no són una possessió, no ens pertanyen, són un do de Déu.

Els fills no es tenen, es desitgen i s’acullen. Ens són confiats perquè els cuidem, els acompanyem i els ajudem a créixer, cada fill arriba amb una missió, amb una crida única que anirà descobrint al llarg de la seva vida llegint els senyals que Déu va posant en el seu camí, des de la llibertat, amb la mirada posada al cel i els peus ben ancorats a la terra.

Amb la Jordina, hem viscut sis anys l’experiència de l’esterilitat. Els fills no arribaven, i aquest temps també va ser un camí de purificació del desig i d’abandó confiat en Déu. Avui ens trobem en una altra etapa igualment significativa: quan el fill se’n va de casa. Aquesta situació ens torna a recordar amb força que els fills ens han estat confiats per conduir-los cap a Ell, no per retenir-los ni convertir-los en la realització dels nostres somnis frustrats o en la garantia de continuïtat d’un projecte familiar.

Quan el fill se’n va, es fa visible de nou la realitat esponsalícia del matrimoni: estem tots dos. És en l’altre on es juga el meu camí de santificació, tal com ens recorda l’Escriptura: “Tots dos seran una sola carn.” És una oportunitat i un recordatori perquè l’amor conjugal sigui el centre.

En el nostre cas, aquesta veritat s’ha fet especialment palpable quan el nostre fill Marc, amb només vuit anys, va expressar el desig de “sortir de casa”. La seva inquietud va posar de manifest que els fills no són nostres i que estem cridats a acompanyar les crides, fins i tot quan ens descol·loquen. Per això, quan el Marc va decidir ser escolà a Montserrat, vam comprendre que ell pertany al Senyor i que posar-se al seu servei a la litúrgia és un autèntic honor. Encara que passi molts dies fora de casa, està seguint una crida que li marcarà la vida i l’ajudarà a destriar la vocació.

Educar els fills és, en el fons, un exercici continu de desaferrament i confiança: cuidar-los, acompanyar-los i, arribat el moment, deixar-los marxar, sabent que sempre són en les millors mans, les mans de Déu.