Vivim en una societat globalitzada i multicultural, per qualificar-la d’alguna manera. Podem dir que vivim encara en una societat postmoderna. Davant d’aquest escenari que vivim es pot caure en aquella actitud que el beat Joan xxiii denominava pròpia dels profetes de desventures, i sant Agustí, amb la seva habitual perspicàcia, deia a aquests profetes de calamitats del seu temps: “En realitat jutges que aquests temps passats són bons perquè no són els teus.”
Vivim l’inici d’un Papa agustinià, Lleó XIV, que coneix i viu la rica espiritualitat de Sant Agustí
En comptes de lamentar-se enyorant els feliços temps passats, l’Església ha reaccionat sempre amb un gest audaç, llançant-se a evangelitzar els temps nous que li han estat donats de viure. Amb paraules del jove professor de la Sorbona, Frédéric Ozanam, beatificat per Joan Pau ii a Nôtre-Dame de París durant la Jornada Mundial de la Joventut de 1997, “l’Església passa contínuament als bàrbars.” L’Església des dels seus orígens no ha deixat mai d’acceptar els desafiaments que cada època de canvi li ha llançat. Teilhard de Chardin reclamava davant les immenses estepes del Tien-Tsin, a les seves Meditations sur la conversion du monde: “Un dia, fa mil anys, els Papes, dient adéu al món romà, van decidir passar als bàrbars. No és potser un gest com ara aquest, i més profund, el que es requereix també avui dia?”
Després d’anys de confrontació amb els moviments culturals i ideològics, l’Església, amb el concili Vaticà ii, ha fet un poderós esforç de discerniment per mirar d’acollir tot el bo i positiu que ha creat el nostre món. No significa la renúncia a la pretensió de la Veritat, a la qual l’Església no pot renunciar, sinó el contrari: reconèixer que en l’home, encara ferit pel pecat original, resplendeix sempre una mica la imatge que Déu ha imprès en ell, i és, encara que limitadament, capaç de veritat, de bellesa i de bé.
Exhaurit el projecte de la modernitat, el cristianisme constitueix una força capaç de superar els perills de l’irracionalisme i del nihilisme. Els cristians tenim una alternativa meravellosa que hem d’oferir a la nostra societat: l’evangeli de Jesús, la doctrina social de l’Església, l’humanisme cristià. Aquesta alternativa l’hem d’oferir sense imposicions, però amb convenciment, i la societat, malgrat el laïcisme dominant, ha de respectar que els cristians puguem oferir aquesta aportació específica cristiana en l’àmbit públic de la convivència social.
Avui hi ha molts desafiaments per a l’Església que fan difícil el paper dels cristians. Això és cert. Tanmateix en la nostra societat globalitzada i pluricultural es tracta de veure aquells elements que permeten un punt de connexió per a la predicació de l’evangeli. Cal veure quines són les esperances dels homes del nostre temps, a les quals l’evangeli pot donar resposta, encara més, l’única resposta possible. Això demana una presència dels cristians amarada d’amor al món creat per Déu, pel qual Jesús ha mort en creu i ha ressuscitat.
