Aquestes darreres dècades s’ha imposat a les parròquies el costum de recitar els diumenges el Credo apostòlic i donem per massa llarg el Credo dels primers concilis, de Nicea i de Constantinoble. Tant, que en l’argot clerical, en diem el Credo curt o el llarg.
En la nostra Unitat Pastoral hem decidit durant l’Any Sant, en el qual commemorem el 1.700 aniversari del Concili de Nicea, emprar-lo tots els diumenges. Va ser exactament el 19 de juny de l’any 325, que tots els Pares conciliars, excepte dos, van ratificar la fórmula del Credo. El text seria després ampliat en el Concili de Constantinoble (any 381).
La recitació, pausada, ritmada de l’assemblea, fa descobrir la bellesa i la profunditat del seu contingut. Et venen present les paraules de Jesús: “Ho creus això? Creus això que recites?” Sí, creiem i volem creure que el Déu i Pare, creador de les coses visibles i invisibles, s’ha revelat en el seu Fill únic, Jesucrist, Senyor nostre, que forma part de la mateixa naturalesa del Pare (consubstancial). Ell és veritable home i veritable Déu (vere Deus, vere homo). I que la seva mort i resurrecció, proclamada i confessada en cada Eucaristia, és la nostra salvació. Creiem en l’Esperit Sant que ens ha estat donat que ens introdueix en la comunió dels sants del cel i de la terra i fa que l’Església sigui santa i catòlica. Ella porta la gràcia del baptisme per al perdó del pecat. La fe de l’Església és cristològica i trinitària. Professem amb convicció i joia la divinitat del Verb encarnat. Per això la rúbrica del Missal Romà remarca l’Incarnatus est amb la genuflexió o la inclinació adoradora del Misteri de l’Encarnació.
La fe de cadascú és la fe de tots. El subjecte que professa la fe és la mateixa Església, participada per tots els seus membres. De tots els qui han rebut el mateix baptisme. En les paraules del més que venerable Credo s’hi reconeixen totes les Esglésies cristianes. És realment un Credo ecumènic. Aquesta és la fe dels cristians, de l’Església, a Nicea l’Església era indivisa. La qüestió del filioque avui és ja irrellevant des del punt de vista ecumènic, almenys des del costat catòlic.
En l’antiguitat el Credo era gairebé una contrasenya. Et reconeixien com a cristià si sabies recitar el Credo. Unim-nos amb goig aquest Any Sant a totes les Esglésies cristianes que reconeixen en el Credo de Nicea la fe apostòlica, immutable i intemporal.
Tots els catòlics, quan sentim i cantem el Credo en la melodia III gregoriana, sentim una emoció al cor. Les primeres notes ja ens entusiasmen: Credo in unum Deum. És una expressió del sensus fidei del poble de Déu. L’ànima batega i es commou perquè la fórmula de la fe, amb la melodia gregoriana que l’acompanya, ha estat cantada per tantes generacions. El Credo és portador i transmissor de la fe dels cristians. Honorem l’efemèride de Nicea i proposem-nos de redescobrir la bellesa teològica del Símbol de Nicea i de Constantinoble. Recitem-lo cada diumenge a l’Eucaristia. Cantem-lo en gregorià si podem en les grans solemnitats. Expliquem-lo a la catequesi i, sobretot, visquem-lo.
