Ha passat la festa del Corpus Christi, però el reflex de les custòdies s’ha quedat amb nosaltres, amarat de la fragància del Dia de la Caritat. Aquesta festa va néixer en un convent d’agustines de Lieja (Bèlgica) el 1249 i fins al 1264 no la va institucionalitzar Urbà IV, amb la finalitat de proclamar i augmentar la fe dels creients en la presència real de Jesucrist en l’Eucaristia, donant-li culte públicament. L’Església universal la celebra un dijous, seixanta dies després del Diumenge de Resurrecció. A Espanya, el Govern de Felipe González va suprimir el Corpus com a festa laboral el 1989 i els bisbes van optar submisos per passar la festivitat religiosa al diumenge següent.

Encara queden ciutats que ho continuen celebrant dijous, com Toledo, Granada o Sevilla. En aquesta ciutat, exemple de com tenir cura de les tradicions, els dies previs tenen lloc tridus eucarístics i en la processó la ciutat s’engalana, amb uns carrers atapeïts de públic. A Còrdova capital, malauradament, la festa del Corpus demostra com els cordovesos som experts a no valorar ni tenir cura de les nostres tradicions. Des de fa cinc dècades la processó arrossega un cert declivi, al qual no sembla aliè el fet que els darrers cinc prelats des de Cirarda —no hi comptem l’actual perquè acaba d’arribar— n’hagin canviat cadascun l’itinerari, fins i tot més d’un cop. No hi ha tradició que resisteixi aquests vaivens. Es van perdre costums com el ball dels seises i només la presència continuada de l’Adoració Nocturna, que des del 2004, va instituir el Pregó Eucarístic, i de les germandats, inclosa la col·locació d’altars i la incorporació recent del pas de la Sagrada Cena, impedeixen la decadència total.