L’Església Catòlica es prepara, un cop més, per elegir un successor de Pere. L’escenari no és fàcil: el llegat de Francesc, ple de gestos de proximitat i d’obertura, ha deixat també tensions internes i preguntes obertes. En aquest context, el perfil del nou Papa es dibuixa com un equilibri exigent: un líder que sàpiga conservar la sensibilitat pastoral que ha tocat milions de persones, però també restablir la claredat doctrinal i la fermesa de govern.

Més enllà dels estils personals, existeix una qüestió de fons decisiva: la fidelitat a la Tradició, al Magisteri d’una obra de dos mil anys, que reuneix gairebé 1.400 milions de persones. En un temps en què l’ONU sembla diluir-se i les antigues internacionals ideològiques –comunista, democratacristiana, socialdemòcrata– s’han esvaït o minvat, només l’Església Catòlica manté viva una organització global amb vocació de mandat universal. És la humanitat sencera qui necessita de la seva unitat i fortalesa.

Per nodrir les nostres pròpies consideracions són de gran utilitat les set notes d’un Desenvolupament Vertader segons sant John Henry Cardenal Newman, tal com es desprenen de la seva obra fonamental, Assaig sobre el desenvolupament de la doctrina cristiana, publicada el 1845, just en el moment decisiu de la seva conversió al catolicisme:

1/ Preservació del tipus. El desenvolupament vertader manté l’esquema essencial de la doctrina original: els seus elements fonamentals són recognoscibles, encara que creixin o s’expressin de manera més rica.

2/ Continuïtat dels principis. Els principis que sustenten el desenvolupament han de ser els mateixos que els de l’inici, encara que puguin aplicar-se a noves situacions.

3/ Poder d’assimilació. El desenvolupament autèntic sap incorporar elements nous de l’entorn històric i cultural, purificant-los i subordinant-los a la veritat cristiana, sense deformar-la.

4/ Lògica interna o seqüència lògica. El desenvolupament sorgeix com una conclusió lògica i orgànica a partir dels principis previs, no com una invenció externa o arbitrària.

5/ Anticipació parcial. Ja des d’etapes anteriors de la història de l’Església s’ha de poder trobar una forma incipient o germinal del desenvolupament posterior.

6/ Conservació de la vitalitat. Un desenvolupament vertader enforteix la vida i la missió de l’Església, incrementa la seva capacitat per donar testimoni, en lloc de debilitar-la o fragmentar-la.

7/ Consolidació cronològica. Amb el temps, el desenvolupament s’estableix fermament en la vida de l’Església, s’integra pacíficament en la seva tradició i és acceptat com a part legítima de la seva fe.