A l’ensenyament cal respectar les dades que aporta la ciència
L’omnipresència dels partits polítics amb les seves ideologies i opinions sobre tots els temes, cada vegada resulta més difícil conèixer la realitat de les coses. En els temes científics la situació és més senzilla, perquè només cal tenir en compte aquelles explicacions que han estat confirmades pels resultats dels experiments científics, no les opinions que no estan basades en dades comprovables. Una de les qüestions relacionades amb la biologia més discutida en aquests darrers anys és si un embrió humà és o no és un ésser humà i si, per tant, es pot o no eliminar impunement. Aquest article s’ha escrit amb l’objectiu d’ajudar el professorat a conèixer què ens diu la ciència sobre aquest tema.
L’inici d’un nou ésser humà
Tot i que el que segueix és molt complex, cal explicar-ho per entendre per què tots els humans som diferents i irrepetibles. Comencem dient que el cos d’un ésser humà adult, d’uns 70 kg de pes, té uns 36 bilions de cèl·lules, totes amb la mateixa informació genètica, és a dir amb el mateix ADN, ja que totes són filles de la seva primera cèl·lula, el zigot, que és la cèl·lula que es va formar després de la fusió d’un espermatozoide de la seva mare. L’ADN d’un espermatozoide no és una sola molècula, sinó 23 molècules d’ADN anomenades cromosomes. Cada cromosoma conté centenars de segments, anomenats gens, cadascun amb informació sobre una determinada proteïna humana. Entre els 23 cromosomes sumen 21.000 gens. Als òvuls passa el mateix, per la qual cosa el zigot conté 46 cromosomes, 23 heretats del pare i 23 heretats de la mare i conté 42.000 gens, 21.000 gens heretats del pare i 21.000 gens heretats de la mare.
De tot això es desprèn que el zigot té dos gens que codifiquen una mateixa proteïna, un heretat del pare i l’altre heretat de la mare. Aquests poden ser iguals entre si o presentar certes diferències. Cada vegada que es forma un espermatozoide, de cadascuna de les 21.000 parelles de gens paterns, només se n’escull un a l’atzar de cada parella, per la qual cosa és molt improbable que hi hagi dos espermatozoides amb els mateixos gens. El mateix passa amb els òvuls, per la qual cosa és molt improbable que hi hagi dos germans amb la mateixa informació, és a dir, amb els mateixos 42.000 gens, exceptuant el cas dels bessons univitelins, és a dir procedents d’un mateix zigot.
Quan es forma el zigot, aquest es comença a multiplicar i en tres dies ja es forma un embrió de 16 cèl·lules. Aquest procés es continua a un ritme altíssim, molt més alt que en totes les etapes següents de la vida i, a més, es fa expressant-se tota la informació que contenen aquestes cèl·lules, anomenades cèl·lules mares embrionàries, ja que han de generar diferents tipus de cèl·lules per formar tots els diferents teixits i òrgans i no només per formar cèl·lules d’un sol tipus, com fan les nostres cèl·lules d’individu adult. És a dir, el zigot no és un mer projecte d’individu humà, com pot ser, per exemple, el projecte arquitectònic d’un edifici, sinó que és una cèl·lula viva autònoma, que no para de multiplicar-se de manera coordinada per fer un individu humà complet.
Aquest procés, anomenat desenvolupament embrionari, és un procés continu, és a dir un procés en què no hi ha diferències significatives entre un moment i el següent. Per interessos pràctics es diu que fins a la vuitena setmana es parli d’embrió humà i que a partir de la novena setmana es parli de fetus humà. L’etapa d’embrió humà es defineix com aquella en què es formen les estructures bàsiques del cos (cervell, cor, altres òrgans, columna vertebral i extremitats) però sense assolir la forma humana completa. L’etapa de fetus humà es defineix com aquella en què es produeix el creixement i la maduració dels òrgans anteriors, aconseguint la forma humana completa i l’inici dels moviments. És evident que el fet de reconèixer si l’embrió ja té forma humana o encara no en té és un criteri molt subjectiu i, per tant, no científic. Per tot això no hi ha base biològica en què puguin recolzar-se els legisladors per decidir fins a quin dia l’embrió no té drets com a persona i, en canvi, que al cap d’unes hores ja en tingui. En resum, el zigot és una cèl·lula humana viva, que si se la deixa a l’úter, acaba donant lloc a un nen o a una nena irrepetibles.
Quan la dona embarassada no desitja que neixi el fetus
És una realitat que moltes dones embarassades no volen tenir el fill que porten al seu si, perquè tenir-lo els generaria molts problemes, alguns greus, o simplement perquè no el volen tenir, sense més ni més. Elles i altres persones demanen que la legislació protegeixi el dret a no tenir-lo. Aquesta situació genera una confrontació entre dos drets, els drets de les dones i els drets dels no nascuts a viure. És evident que no es pot admetre que cap desig ni cap problema d’una persona, per greu que sigui, es pugui solucionar matant algú. Tot i això, a la pràctica, a molts països s’està permetent. Als països democràtics com el nostre, on la seva Constitució no estableix el dret inviolable a la vida del no nascut, atès que els no nascuts no poden votar i els adults sí, inclosos els que es troben davant d’un embaràs no desitjat o pensen que un dia es poden trobar en aquesta situació, la legislació espanyola permet l’avortament, anomenant-lo interrupció voluntària de l’embaràs (IVE). Actualment la norma base és la Llei Orgànica 2/2010, del 3 de març, de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs. Aquesta llei ha estat modificada per la Llei Orgànica 1/2023, del 28 de febrer, que va introduir canvis en diversos aspectes relacionats amb l’accés, els drets i les prestacions sanitàries. El que estableixen és:
• Avortament lliure fins a la setmana 14. La dona pot interrompre voluntàriament l’embaràs sense necessitat d’al·legar causa si és dins de les primeres 14 setmanes de gestació.
• El termini s’estén fins a la setmana 22 per als supòsits de risc greu per a la salut de l’embarassada i si hi ha risc de greus anomalies al fetus.
• El termini s’estén més enllà de la setmana 22 si es detecten anomalies fetals incompatibles amb la vida, o malalties fetals extremadament greus i incurables, d’acord amb allò que estableixi un comitè clínic.
• Amb la reforma del 2023, les joves de 16 i 17 anys poden avortar sense necessitat del consentiment dels seus pares o tutors.
• L’Estat ha de garantir que els serveis d’avortament estiguin disponibles a centres públics del Sistema Nacional de Salut, de manera gratuïta, accessible i tan propers com sigui possible al domicili de la dona, amb equitat territorial i amb acompanyament,
• La dona té dret a una baixa per interrupció voluntària de l’embaràs i per menstruació incapacitant, si aquesta situació li impedeix fer la feina, com se’l reconeix a l’embaràs.
• Els professionals sanitaris poden renunciar a la col·laboració amb un avortament voluntari al·legant motius d’objecció de consciència.
Aquestes lleis van ser avalades el maig del 2023, pel Tribunal Constitucional, en la sentència 44/2023 que va reconèixer la IVE com un dret “essencial” de les dones. A més, l’actual govern socialista ha anunciat que proposarà una reforma de la Constitució per incloure explícitament el dret a la interrupció voluntària de l’embaràs, a fi de protegir-lo davant de possibles canvis futurs.
L’avortament a Espanya
El 2024 a Espanya es van practicar 106.172 avortaments voluntaris. Això representa un augment del 24,9% respecte del 2004, és a dir en 20 anys. Pel que fa a la taxa de dones que han avortat, el 2024 va ser de 12,4 per cada 1000 dones, la segona més alta en els darrers vint anys. A Espanya l’avortament és la causa principal de mortalitat infantil de menors d’un any ja que totes les altres causes sumades no arriben a generar 1000 morts a l’any.
Pel que fa a les diferències entre les comunitats autònomes en nombre d’interrupcions voluntàries de l’embaràs (IVE) per cada 1000 dones, la primera és Catalunya amb 14,8 seguida de les Balears amb 13,8 i de la Comunitat de Madrid amb 13,5. El 2024 a Catalunya es van practicar 21.761 avortaments, 586 més que el 2024, cosa que significa el 20,5 % del total a Espanya. Pel que fa als motius, el 94,6% dels casos va ser per decisió voluntària de l’embarassada, és a dir, no per perill per a la vida del fetus o de la mare. Catalunya lidera, de bon tros, el nombre de clíniques privades que s’ofereixen per practicar un avortament, els preus mitjans oscil·len entre 300 euros si el fetus té menys de 12 setmanes, 680 euros si té 15 o 16 setmanes i un preu superior si té entre 17 i 22 setmanes.
Hi ha dos mètodes per provocar un avortament: el farmacològic i el quirúrgic. El farmacològic consisteix a donar una pastilla que afebleix l’endometri, que és el revestiment intern de l’úter, per la qual cosa es dificulta l’arribada d’aliment i oxigen a l’embrió, així com la fixació; i una segona pastilla que provoca contraccions uterines per provocar-ne el despreniment. El quirúrgic presenta quatre variants segons el nombre creixent de setmanes del fetus: per aspiració mitjançant una xeringa, per raspat mitjançant la introducció d’un instrument amb què es desprèn el fetus i l’endometri que l’acompanya, per evacuació mitjançant pinces que retiren el fetus i aspirat de l’endometri i per part induït en el que es combinen substàncies que provoquen contraccions de l’úter i instruments quirúrgics.
Una veritat incòmoda i el seu tractament
El problema dels embarassos no desitjats èticament no es pot solucionar legalitzant l’avortament, perquè això significa legalitzar l’eliminació d’individus humans, individus amb el mateix dret a viure que tenim els ja nascuts. Si el motiu de no voler tenir-los és de tipus econòmic, les principals mesures per solucionar aquesta situació consisteixen a ajudar econòmicament les mares perquè en tinguin, a augmentar els dies de baixa laboral per maternitat, a facilitar-los pisos on puguin viure ella i la seva parella, etc. Si el motiu és que no els desitgen, la societat s’ha de fer càrrec d’aquests nens, preferiblement cercant uns pares adoptius. A Espanya cada any s’hi ofereixen unes 2000 famílies per adoptar un nen. A més de per aquestes raons ètiques, que són les principals, una societat ha de responsabilitzar-se dels no nascuts pels seus propis interessos, ja que els nens són el bé més preat que té una societat que vulgui sobreviure.
Si volem una societat amb futur, el millor és invertir que hi hagi nens i que rebin una bona educació. Cal no oblidar que la taxa de natalitat d’Espanya és una de les més baixes del món i que continua baixant. El 2024 la taxa mitjana de fecunditat a Catalunya va ser de només 1,08 fills per dona, al conjunt d’Espanya d’1,12, a Itàlia 1,20, a Alemanya, 1,39 i a França 1,66. Cal recordar que perquè una població humana no disminueixi les dones han de tenir com a mínim 2,1 fills.
Per revertir la situació legal actual cal tenir en compte que com que els no nascuts no es poden defensar, la seva supervivència depèn exclusivament de nosaltres i que, com que vivim en una societat democràtica, la manera d’ajudar-los és explicant la realitat de les coses a les altres persones i així aconseguir una nova llei que els protegeixi.
