Molts us haureu adonat que alguns ciris pasquals tenen, al centre, una creu feta amb claus d’encens que l’envolten, i també una data a l’entorn de dues lletres, l’alfa (A) i l’omega (Ω).
Què signifiquen aquests elements? I quan es posen? Un cop encès el ciri pasqual en la primera part de la Vetlla Pasqual, si es vol, amb un estilet es fa una creu damunt del ciri —com es feia ja en temps de sant Beda, el venerable, al segle VIII i que trobem en un sacramentari d’Arràs—, amb les lletres marcades A i Ω i les xifres de l’any en curs, tot dient: “Crist ahir i avui. Principi i Fi, Alfa i Omega. D’ell són els temps; i els segles. A ell la glòria i el poder. Per tota la eternitat. Amén”, paraules que recorden la dimensió escatològica de la Vetlla. Les primeres paraules “Crist ahir, avui […] i pels segles” estan tretes de la carta als Hebreus 13,8. La data de l’any dona la veracitat del signe: un ciri nou cada any. Com demana la circular de la Congregació per al Culte Diví sobre la preparació de les festes pasquals (1988): “Prepareu el ciri que, per a la veracitat del signe, ha de ser de cera, nova cada any, únic, relativament gran, mai fictici, perquè pugui evocar realment que Crist és la llum del món.”
I, un cop marcada la creu i els altres signes, es poden fixar els grans d’encens al ciri amb aquestes paraules:“Per les seves llagues; glorioses; ens guardi; i ens conservi; Crist, el Senyor. Amén.”
El ritu dels cinc grans d’encens que es fixen sobre el ciri és un gest ideat a finals del segle X en ambient franc: apareixen a Amiens. Aquest ritu és completament ignorat pel ritu romà antic. En un manuscrit del monestir de Cluny, redactat pel seu abat Ulric, de l’any 1086, esmenta cinc grans d’encens que es fixen de manera estable.
Quin és el significat d’aquests grans? Com diuen les paraules que acompanyen el gest: és el símbol de les llagues del Crist ressuscitat. Recordem com en les narracions evangèliques de les aparicions del Ressuscitat, Crist mostra els forats dels claus a les mans i dels peus i la ferida del costat (cf. Lc 24,40). I en la narració del capvespre del mateix primer dia de la setmana, quan Jesús es posa enmig d’ells, els mostra les mans i el costat (cf. Jn 20,20), com també al cap de vuit dies, les mostra a Tomàs (cf. Jn 20,24-31).
No es pot arribar a Crist ressuscitat sense la creu, i per tant les ferides dels claus. La Creu existeix i no es pot passar per alt, però el sofriment queda traspassat pel misteri pasqual. Ja que la fe no resol els problemes, els dona sentit i un horitzó pasqual. El dolor per al cristià no desapareix, com els claus del ciri pasqual, però pren un sentit pasqual. De fet la kènosi (l’abaixament i el sofriment) travessa tota la vida de Jesús, des del naixement fins a la mort, i es fa present en la Litúrgia, sobretot en els sagraments. Aquests claus en el ciri pasqual ens recorden que hem de viure les pròpies febleses com a lloc de trobada amb Déu.
