L’arribada al poder de Nabucodonosor, rei de Babilònia, va suposar la conquesta de l’antiga Assíria i l’ocupació del llevant mediterrani, inclosa Israel. El rei va fer deportar-ne part de la població (hi va haver tres deportacions), i va destruir la capital i el Temple (578 aC). L’Exili va suposar la fi de totes les seguretats: la pèrdua de la terra, la monarquia, també deportada, de Jerusalem i el Temple. Aquesta política d’ocupació i desfeta s’estengué arreu.

La fe d’Israel es va posar en escac, però l’Exili va possibilitar una reflexió profunda sobre l’essencialitat de les creences. Què era el veritablement important? Quin era el pilar que no s’havia mogut? La resposta, la consciència que Jahvè era permanent, que continuava fent camí amb ells, va ser un far d’esperança. L’esperança de salvació es va concretar amb l’arribada al poder de Cir (c. 560-530 aC), iniciador del primer Imperi persa i conqueridor de tots els territoris de l’Imperi neobabiloni. Israel passava de les mans d’un imperi a un altre. De tota manera, la promulgació d’un edicte l’any 538 aC, ho va canviar tot, ja que permetia el retorn de tots els deportats a casa, així com el restabliment dels llocs de culte. L’Exili arribava a la seva fi, l’experiència de salvació era recollida en el text bíblic, amb Isaïes presentant Cir com un enviat de Déu (Is 44,28) o Esdres recollint l’impacte del seu edicte en el poble. La tolerància i el respecte vers la diversitat van ser insígnia dels nous temps.

“Tots aquells de vosaltres que pertanyen al seu poble —que el seu Déu sigui amb ells!—, que tornin a Jerusalem, al país de Judà, a construir el temple del Senyor, Déu d’Israel, que habita a Jerusalem” (Esd 1,3).