Fa anys, en un santuari marià, col·locàrem un llibre on els pelegrins podien anotar les seves peticions. En destacava alguna de caire sentimental, un bon grup de peticions econòmiques, sobretot relatives a la feina, però el tema que acaparava més de la meitat de les inscripcions era la salut, fos personal, fos la d’un familiar o una persona propera.
La invocació a un sant o santa com a advocats protectors d’una malaltia determinada és ben freqüent: quan pensem en el mal de gola se’ns acudeix sant Blai; per protegir-nos la visió, santa Llúcia, o per a un bon part, la Mare de Déu de la Cinta.
A Catalunya hi ha multitud d’altars a parròquies, santuaris o capelles a les quals s’adrecen els fidels per demanar gràcies o guariment, però van ser les grans epidèmies de temps passats, en especial medievals o d’època moderna, les que van edificar a la nostra geografia un seguit d’ermites. Les de sant Roc solen ser les més antigues, després aniran apareixent sota l’advocació de sant Sebastià, continuant amb les de la Mare de Déu del Remei per acabar amb les dedicades a la Salut o a la Font de la Salut, aquestes associades a brolladors d’aigua que en algun moment s’identificaren com a no contaminades durant una epidèmia.
Sant Roc, de cronologia incerta entre el segle XIII i el XIV, seria el primer advocat contra les epidèmies a partir del segle XV. Ens apareix mig centenar de vegades a la toponímia del mapa de Catalunya, la meitat fa referència a una edificació, ermita o oratori. El nom de sant Roc, en una ermita o en un portal de muralla d’una població, sol datar entre meitat segle XV i les acaballes del XVI.
Al segle XVI sorgeixen ermites i vots contra la pesta, com el de Tossa anant a Santa Coloma de Farners, dedicades a sant Sebastià, un sant romà del segle III venerat des de primera hora, però que en aquesta època i inicis del XVII rep el fervor dels afectats per les malures. Existien esglésies dedicades al sant molt anteriors, però ara apareixen noves parròquies sota la seva advocació i, més o menys, a la nostra toponímia té numèricament una presència parella a la de sant Roc, però cal considerar que no totes són del segle XVI-XVII.
Finalment els santuaris i ermites dedicades a la Mare de Déu del Remei, dels quals en comptem una vintena, a part de les parròquies dedicades, solen sorgir a finals del segle XVII i durant tot el XVIII, quan vindrà la devoció a la Mare de Déu de la Salut, o de la Font de la Salut, associada generalment a una deu d’aigua. Sent menys nombroses que el Remei, de Mare de Déu de la Salut només en comptem una desena d’ermites o santuaris escampats per tot Catalunya.
