Ens haurà passat en algunes ocasions que, en el moment d’escollir els cants d’una missa —gairebé sempre quan és una festa gran— triem cants que normalment no cantem, per tal que es noti que avui és un dia de festa. Cants que canta una coral convidada, cants que guardem per a aquelles dates assenyalades, etc. A vegades són cants molt encertats però també ens pot passar que, sense saber-ho, triem cants que no són adients per a la celebració litúrgica.
Posem exemples: molt sovint passa que, quan celebrem la festa major, el celebrant introdueix l’acte penitencial amb una monició i quan es fa el silenci, el cor comença a cantar “Kyrie, eleison”. Els “Kyries” no són l’acte penitencial, llevat que vagin acompanyats dels troparis (“Vós, que sou el camí…”) o bé quan usem la primera fórmula (“Jo confesso”) o la segona (“Senyor, tingueu pietat de nosaltres”).
Un altre cas passa amb el cant de l’al·leluia. A vegades posem un cant que, al llarg de la lletra, surt la paraula “al·leluia” i aleshores ja ho assimilem com un “al·leluia”, quan en veritat l’al·leluia és una aclamació pròpia, sovint repetida tres vegades. En els diversos cantorals trobem exemples d’al·leluies que poden ser usats en lloc dels altres cants que contenen la paraula “al·leluia”, cants que poden ser usats en un altre moment.
Arribats al cant del “Sanctus”, dins la pregària eucarística, a vegades triem un “Sanctus” que no segueix la lletra del “Sanctus” que figura al Missal Romà; el triem perquè simplement ens agrada, però, aleshores no som conscients que ens estem carregant un text que prové de la mateixa Sagrada Escriptura (Isaïes 6,3 i Apocalipsi 4,8). No menystinguem el valor que té la Paraula de Déu i la tradició, ja que des del segle VI cantem el “Sanctus” tal com fem avui dia. Per cert, que cal tenir en compte que quan cantem algunes parts de la missa, la del “Sanctus” cal cantar-la sempre. Recordem la veritat dels signes que ens diu el Missal: “Amb els àngels i amb els sants CANTEM l’himne de la vostra glòria, tot dient:”
I un altre cant que a vegades li canviem la lletra, com en el cas del “Sanctus” és en el Parenostre. A vegades triem per cantar l’oració dominical un cant on hi ha les paraules “Pare nostre” i prou, menystenint les “ipsissima Verba Iesu” les mateixes paraules que el Crist ens va ensenyar. Cal que siguem fidels a les mateixes paraules que va usar el Senyor.
Com veiem, cal que allò que realitzem en la litúrgia sigui una realitat i no una simulació; no oblidem que no estem fent mimesi, sinó anamnesi del Misteri Pasqual del Senyor, mort i ressuscitat, per tal que la celebració litúrgica sigui una veritable experiència espiritual on Déu parla al seu poble i aquest escolta amb fe i amor les seves paraules per tal que siguin vida.
