Resulta gairebé inevitable després de llegir o escoltar el Càntic d’Anna, mare del profeta Samuel (1Sa 2,1-10) i el Magníficat de Maria, Mare de Déu (Lc 1,46-55) preguntar-se com és que s’assemblen tant.
Vegem primer la semblança de contingut, tant en els temes com en les expressions:
– Els dos primers temes que aborden tots dos càntics són la grandesa de Déu i l’alegria-joia
– Tots dos denuncien la supèrbia altiva i arrogant del cor
– En tots dos càntics trobem paradoxes en el binomi grans-petits (amb diverses alternatives del binomi disjuntiu, com tips-famolencs o poderosos-humils). Aquesta paradoxa es presenta en temps present i, alhora, en forma d’esperança
– És una promesa que abasta, segons Anna, d’un cap a l’altre de la terra (tot arreu) i, segons Maria, de generació en generació (tot temps)
Evidentment, com que el Magníficat no és una còpia simple, tots dos càntics tenen la seva singularitat:
– El Càntic d’Anna parla de la mort i l’abisme (v. 6) i de les tenebres (v. 9)
– El Magníficat es fixa en la humilitat de Maria (v. 48)
Però, per què s’assemblen tant tots dos càntics? Doncs, després del que hem vist, podem concloure que Maria coneixia, sens dubte, l’Escriptura i, evidentment, el Càntic d’Anna, que segurament devia haver sentit i fet propi com a oració en moltes ocasions. I és precisament aquest fer-se’l propi, meditar-lo al cor, el que li permet no repetir-lo, sinó compondre’n una versió pròpia.
Som convidats a meditar-lo, fer-ne nostre el contingut, i que les nostres vides el traspuïn i el mostrin al nostre món tan ferit d’injustícies i desigualtats.
