Melisa Vargas és una jove mexicana de 21 anys que enguany ha fet el Camí portuguès de Sant Jaume des d’A Guarda. La Melisa ha aprofitat la seva estada a Barcelona per motius d’estudis per recórrer el Camí, una cosa que ja tenia en ment des del seu Monterrey natal. El Camí, però, no es va desenvolupar tal com ella havia previst…

Quines expectatives tenies abans de fer el Camí?

Per a mi, hi havia un camí abans de fer el Camí. Va haver-hi molta preparació per arribar a començar aquest viatge. Des que vaig arribar a Barcelona vaig treballar molt la meva relació amb Déu, amb la religió, amb l’Església. Per primer cop estava fora de casa, sola, i ningú no em motivava per anar a l’església, per practicar la meva fe… Ja era una decisió meva. Per a mi, va ser molt bonic el fet de ser responsable de la meva vida de fe. Per això, sento que a poc a poc em vaig anar preparant per fer el Camí. Jo volia aprendre molt, tot i que no sabia què, però sabia que seria un aprenentatge gran i, sobretot, volia un repte. I el vaig tenir molt gran!

Però no era el repte que pensaves…

Al quart o cinquè dia em vaig lesionar. Cada passa que feia era un dolor terrible, totes les articulacions m’estaven matant. No podia més. I en cap moment em va passar pel cap aturar-me! Jo soc una persona molt obstinada, molt intensa i molt obsessionada amb els meus objectius: havia d’arribar a Santiago caminant. Anava molt sola. No tenia amb qui desfogar-me. L’aprenentatge més gran va ser el de rendir-me, adonar-me que el que jo tenia planejat no resultaria. Va ser una prova molt gran que m’estava posant Déu a veure si gosava confiar en els seus plans. Era una invitació a un aprenentatge que jo no tenia previst. El repte era escoltar-me, conèixer els meus límits i acceptar-los. Jo ja no gaudia del Camí, només patia. Déu tenia uns altres plans per a mi i era molt evident el que m’estava intentant dir: que ja no seria caminant.

“El repte era escoltar-me, conèixer els meus límits i acceptar-los”

La qüestió era si m’atrevia a continuar fent el Camí no com jo ho havia planejat. Ho vaig haver de posar molt en pregària i vaig haver de confiar molt, deixar-ho en mans de Déu i que Ell em guiés cap a l’etapa següent. Vaig fer les etapes d’una altra manera, amb els transports que anava trobant fins a arribar a Santiago. Va ser un aprenentatge molt gran perquè tot va sortir increïble!

Quines altres limitacions o reptes vas afrontar?

Un repte va ser el fet de trobar rutines noves: arribes a un lloc que no és casa teva i ni tan sols arribes al mateix lloc dos cops. Aquest sentit de canvi et fa créixer moltíssim.

Com va ser l’arribada a Santiago?

La veritat és que va anar molt bé perquè vaig arribar-hi en tren i l’estació està una mica allunyada. I jo volia caminar, encara que fos una miqueta. Em va causar una emoció molt gran perquè l’església és molt bonica i hi ha una energia molt forta de totes les persones, compartint un sentiment molt semblant; cadascú ho processa a la seva manera i t’adones que cadascú porta un món dins del seu cap i cadascú porta motivacions diferents. La primera cosa que vaig fer és asseure’m i vaig sentir com si se’m marxés un pes de sobre. Va ser molt més satisfactori del que em pensava. La gent, ni tan sols havíem de parlar per compartir aquest sentiment.

Vaig arribar a Santiago cap a les 11.00 i vaig ser la pelegrina número 935 del dia. És a dir, que a les onze del matí ja havien arribat a Santiago unes mil persones! I va ser molt especial ser-ne conscient. I la Missa del Pelegrí va ser increïble i vaig poder donar moltes gràcies per la vivència. Per a mi, ha estat una experiència espiritual molt forta. No havia sentit res de semblant abans. Ara aquest Camí continua a casa, jo continuo sent pelegrina i crec que tots som pelegrins de Déu.

Què has après?

Durant el Camí m’ha acompanyat el llibre Peregrinar por fuera y por dentro i a cada etapa feia una reflexió diferent amb les pregàries. M’ha encantat! I també he portat una llibreta on he anat escrivint les coses que he anat aprenent. Serà molt especial rellegir tots aquests aprenentatges que he apuntat.

Sento que m’he tornat més propera a la meva fe, amb un nivell més gran. Hi ha esdeveniments a la vida que et fan créixer exponencialment, on enforteixes la teva fe moltíssim i crec que el Camí ha estat un d’aquests moments per a mi.

M’he tornat més humil, amb aquella humilitat de reconèixer que has fallat, que no has aconseguit el que t’havies proposat, aquesta humilitat m’ha fet molt gran. Sento que ara és més fàcil reconèixer les meves mancances.

“Hi ha esdeveniments a la vida que et fan créixer exponencialment, on enforteixes la teva fe moltíssim i crec que el Camí ha estat un d’aquests moments per a mi”

Em resulta més fàcil abaixar el meu ego, acceptar-me i dir-me que soc imperfecta i que fantàstic que pugui continuar millorant! Sempre hi ha espai per millorar. El Camí no s’acaba quan arribes a Santiago. Ara continua com a filla, com a germana, com a professional, com a catòlica…

Recomanes aquesta experiència?

Per descomptat! La primera cosa que recomano és preparar-se físicament perquè no us passi el mateix que a mi… i per a una persona catòlica és molt bonic fer l’experiència. Viurà moments on podrà connectar molt amb Déu. A cada poble que arribes, a cada etapa, visites l’església, el monestir, el sant, la capella… són llocs on fàcilment pots anar de la mà de Déu. Per a mi, era molt important entrar a les esglésies i donar gràcies, fer una pregària, tenir aquests moments de trobada amb Déu. I com a preparació espiritual recomanaria anar amb una mentalitat oberta al que Déu vulgui, deixar-se sorprendre…

Quin Déu has descobert?

Sento que m’ha quedat el ritme del Camí. M’ha servit moltíssim conèixer Déu d’aquesta forma, que ha estat molt diferent, molt personal. Desc0breixo Déu en el mar, en la muntanya, sempre és amb mi. Abans potser només pensava en Déu quan anava a l’església, quan pregava… i la resta de la meva vida diària era com si estigués desconnectada i ara veig Déu en tot el que faig.

Jo sé que l’Esperit Sant em va il·luminant i acompanyant. Mentre les decisions les prenguis de la mà de Déu i confiant en allò que Ell té preparat per a tu, no seran mai decisions dolentes.

M’agrada tenir aquesta relació amb Déu com amb un amic i poder dir: “Digue’m, ara què toca? Què fem? Cap a on vols que vagi?” Puc preguntar a Déu directament perquè sé que Ell té una resposta, però cal estar disposats a tenir molt i molt obert el cor i ser molt sensible. Estirar els braços cap a Ell i confiar-hi moltíssim! Ara puc dic que en el meu dia a dia aquesta conversa s’ha tornat molt més relaxada, molt més personal.

T’han quedat ganes de repetir el Camí?

Sí! Vull caminar aquests 100 quilòmetres a peu, tot i que no sé quan. Em prepararé moltíssim físicament i espiritualment, i buscaré un altra ruta. I m’encantaria fer-lo amb la meva família.