“La terra produí la vegetació, les herbes de tota mena que fan la seva llavor i els arbres de tota mena que donen fruit amb la seva llavor. Déu veié que tot això era bo” (Gn 1,12).

La natura és la porta a la contemplació del Creador (Sl 104) i alhora una invitació a la continuïtat de la creació (Gn 1). Lluny de la imatge de domini que s’ha imposat i que s’ha atribuït al text bíblic, aquest parla de la continuïtat d’allò iniciat, i si la creació és constantment lloada i cantada des de la bondat i la gratuïtat divina, com pot ser que parlem de possessió i no de do? D’explotació i no de compartir i respectar? De superioritat respecte a i no de compartir l’essència d’éssers creats? És la relació, el fet de ser creatures de Déu, el que ens connecta a través del gran arbre de la vida. Ser fets a imatge i semblança, home i dona, en tot cas, ens convida a un paper actiu i conscient davant la creació, un paper que hauria d’estar en sintonia amb el propi Creador. Com recullen molt bé els primers capítols del Gn (Gn 1-11), les actituds que hi apareixen parlen de tot allò que afavoreix la creació o la “descreació”, marcada aquesta darrera per la violència, ja sigui contra l’altre en qui no reconeixem el nostre germà, la natura en la qual vivim i destruïm o Aquell que apareix sustentant la nostra realitat i al qual girem l’esquena, fins i tot volent-lo substituir. En la nostra mà hi ha la decisió de l’elecció, o creem o “descreem”, o donem fruit o matem el fruit per néixer. En un context en què l’ecologisme i el respecte a la natura ressorgeixen amb força, potser cal replantejar-nos si estem o no en sintonia amb la creació i el seu Creador.