El dol és un procés natural d’adaptació a una pèrdua, suposa també al trencament d’un vincle. Durant el transcurs de la nostra vida convivim amb moltes pèrdues, algunes son fruit de l’evolució de la infància o l’adolescència i d’altres sobrevingudes. Pel que fa als infants hauran de conviure processos de dol per un canvi d’escola, el trencament d’una amistat, situacions com la separació dels pares i la mort d’un familiar, etc.

Segurament tots i totes nosaltres en algun moment de la nostra vida hem experimentat la mort d’una persona estimada i cadascú de nosaltres viu aquest procés d’una manera diferent. El més complicat es acceptar la realitat del que ha passat, el més plausible es negar la mort. Al principi és normal que sentim confusió i descontrol amb accentuats alts i baixos. Parlar de les pèrdues també és parlar de vida i d’aprenentatge, des del naixement estem subjectes a viure en companyia de les pèrdues.

Sentir dolor és natural i també manifestar sentiments de crítica o culpa, pànic, autocompassió i enuig, sovint estem molt irritats contra els altres, fins i tot cap a la persona morta, aquestes són emocions que formen part del procés natural de dol. Cal acostumar-nos a compartir els nostres sentiments més amagats amb algú de confiança que de ben segur ens sabrà escoltar.

Totes les persones experimenten canvis al llarg del seu procés de vida i aquests canvis es produeixen per tal de poder adaptar-se a les exigències de l’entorn, experimentem  canvis del cos i formen part de l’evolució i del desenvolupament des del naixement fins a la mort i formen part del procés de maduresa.

Hem de pensar que segons la situació i les característiques de cadascú cal necessitar més o menys temps i sobretot un tipus d’acompanyament o un altre, penseu que les conseqüències de la pèrdua varien segons cada persona i cada context. Així doncs els experts situen unes fases.

La primera és la negació una reacció molt habitual després d’una pèrdua, quan experimentem una sensació d’incredulitat quan no creiem que sigui veritat, a vegades és subtil restem importància a la gravetat de la pèrdua.

La ira, activem sentiments de frustració i d’impotència sobretot si culpem d’una pèrdua a un tercer fet que ens impedeix acomiadar-nos adequadament.

Cal una negociació, topem amb la realitat de la pèrdua al mateix temps que es comencen a explorar quines coses cal fer per revertir la situació.

Apareix la depressió, el procés de dol va avançant i anem assumint la realitat de la pèrdua i percebem emocionalment l’absència amb pena, nostàlgia, tendim a l’aïllament social i pèrdua d’interès per allò quotidià, la pèrdua ens obre el camí per seguir vivint malgrat aquesta.

Finalment l’ acceptació, arriba quan acceptem que la mort es inherent a la vida humana, no deixem de recordar sinó aprenem a viure amb aquest fet .

Tots aquests passos suposen una lluita emocional i un desafiament la gestió del dol ens pot suposar un creixement individual i psicosocial. Quan fem una gestió inadequada del dol sorgeixen problemes per al nostre desenvolupament personal, s’originen problemes que poden ser psicològics (conflictes o inclús trastorns mentals), biològics (dolors i molèsties corporals) o psicosocials.

El dol suposa un procés personal però també és important la seva vessant social, les cultures al llarg de la història han anant trobant fórmules per canalitzar aquest dolor a través dels lligams comunitaris (compartir el dolor amb els altres) i amb elaboracions simbòliques que sovint donen un sentit transcendent a la pèrdua.

El dol suposa un mecanisme natural que activem davant d’una pèrdua important, però hem de considerar que al llarg de la vida patim diversos i de diferents, des d’un canvi de domicili fins a la mort d’un familiar molt proper. El procés de dol és inevitable, i en principi no es tracta d’un procés patològic cal gestionar el dol d’una forma adequada.  Hem d’assolir un procés que es realitzi de manera òptima, si cal demanar l’acompanyament terapèutic, on un professional ens doni suport i ens faciliti l’adaptació, el dol passa per diferents moments o estadis, que poden durar un temps variable.

Alguns professionals parlen d’un primer estadi com d’impacte i shock, on percebem confusió amb un sentiment de buidor i d’irrealitat, “això no pot ser real, no em pot estar passant a mi”.

Un segon estadi, de culpa, d’enuig, de pena i de tristor. Somatitzem amb dolors musculars, de panxa, nerviosisme, etc.

En el tercer estadi, connectem amb el nostre dolor i prenem consciència de la situació.

El quart estadi, és més llarg ens adonem que hem de continuar amb la nostra vida i hem d’assumir les nostres responsabilitats familiars, socials i laborals.

Quan el dol es cronifica caldrà suport psicològic específic, fins i tot iniciar una teràpia farmacològica. El dol està relacionat amb la pèrdua sempre estem perdent coses i sempre experiment em situacions de dol. La mort d’un ésser estimat és converteix en una de les pèrdues més doloroses però també patim dolor davant la  pèrdua d’un lloc de feina, la ruptura amb la parella i el que s’experimenta amb el dol migratori on caldrà afrontar les pèrdues associades a l’experiència migratòria.

“…juga a perdre la por i escriu a qualsevol paret de casa teva tots els noms que han omplert de llum la teva vida, per dir-los un a un i no sentir-te mai ni abandonat ni sol”. Miquel Martí i Pol, “El parany”.

Cal pensar en totes les persones que estan amagades per la societat per la seva invisibilització, com els interns d’un Centre Penitenciari que tenen molta por i una gran desconfiança en ells mateixos i en els altres. De la vulnerabilitat per la pèrdua del control sobre les nostres vides un cop sortim de la presó i una constant recerca de llibertat per decidir què volem fer amb les nostres vides i aquesta necessitat com ens condiciona el futur i per tant la capacitat de decidir.

La presonització descriu un fenomen psicològic que pateix una persona quan ingressa en una presó  amb una experiència traumatitzadora que alterarà el seu estat emocional de manera inevitable que el porta a un procés de dol per la pèrdua de la llibertat. La presonització implica habituar-se al món de la presó, com si la vida dins del Centre Penitenciari fos la vida normal, la presó implica per l’intern considerar-se inferior a les persones lliures.

Finalment vull compatir una frase que vaig sentir una vegada on el dolor per la pèrdua de la llibertat no em deixava seguir endavant i que vull compartir amb vosaltres, “finalitzar el dol no és oblidar, sinó aprendre a viure sense la presència física del que hem perdut recordant-lo”.