En aquest diumenge Gaudete on som convidats a alegrar-nos en el Senyor, és adient preguntar-nos com s’expressa aquesta alegria espiritual en la nostra pregària.
D’un temps ençà, proliferen encontres d’oració on, amb l’acompanyament de música religiosa (no pas litúrgica) molt ritmada i una ambientació teatral, s’estimula a la lloança a través del cant i del ball, en clara continuïtat d’allò que protestants evangèlics pentecostals ja fa anys que realitzen. En grups catòlics, ni la presència de l’Eucaristia exposada en una custòdia aconsegueix impedir que, sovint, en aquest context les expressions corporals siguin d’allò més extravagants.
Cal que ens preguntem, però, si aquesta és una veritable lloança segons l’ensenyament de la Sagrada Escriptura, la Tradició i el Magisteri eclesial.
Quan comencem la pregària de l’Ofici diví, amb el Salm 50 diem “Obriu-me els llavis, Senyor. I proclamaré la vostra lloança.” Així prenem consciència del fet que lloar Déu només és possible si és Ell mateix qui ens posa als llavis i, doncs, al cor, les paraules i els sentiments adequats. Es tracta d’un do que supliquem i que rebem. En aquesta mateixa línia, doncs, l’Església ens ensenya que, en la Litúrgia de les Hores, ella “complint l’ofici sacerdotal del seu cap, ofereix ‘sense parar’ (1Ts 5,17) el sacrifici de lloança, això és, el fruit d’uns llavis que confessen el nom de Déu (cf. He 13,15)” (Ordenament General de la Litúrgia de les Hores, 15).
Els batejats no podem pregar Déu separats del nostre Cap, que és el Crist gloriós, i del seu Cos, en perfecta sinergia entre l’Esperit i l’Església. És per això que, com ens ensenyà el Vaticà II: “Els que celebren la Litúrgia de les Hores compleixen el deure de l’Església i participen del màxim honor de l’Esposa de Crist, perquè, en oferir lloances a Déu, estan davant del seu tron en nom de la mare Església” (SC 85).
És el mateix Concili que ens va recordar fins a quin punt, en la pregària litúrgica, l’Església s’associa a l’himne de lloança “que ressona eternament al cel” (SC 83). I també que la nostra unió íntima amb l’Església celestial ateny la seva perfecció quan “celebrem junts amb fraterna alegria la lloança de la majestat divina, i tots els redimits per la sang de Crist, reunits per formar una sola Església, amb un càntic idèntic, enaltim el Déu que és unitat i Trinitat” (LG 50, cf. SC 8.104).
Per tant, si volem lloar Déu en la fe i no alimentar només el sentiment religiós, el millor camí és el d’ensenyar a pregar amb la litúrgia de l’Església. És aquesta l’autèntica lloança, que uneix el cel i la terra.
