D’acord, el neologisme emprat al títol mereix una explicació perquè, d’entrada, no fa referència a assaonar amb “curri” l’Evangeli i la cultura. L’expressió “inculturació de l’Evangeli” parteix de la tradició pedagògica ignasiana i va fer fortuna amb l’escrit del P. Pedro Arrupe Sobre la inculturació, del 1979, on es definia aquesta com a “l’encarnació de la vida i el missatge cristià en una àrea cultural concreta, de forma que aquesta experiència no només arribi a expressar-se amb elements propis de la cultura en qüestió (…) sinó que es converteixi en el principi inspirador, normatiu i unificador que transformi i re-creï aquesta cultura”. Una definició que, rellegida de nou, és ben lluny de rebaixes seculars.
Inculturar no és adaptar. Inculturar és deixar que l’Evangeli sigui llevat en la massa, produint així noves expressions; i no pas a-culturar en un magma prelingüístic de caire gnòstic o, en l’altre extrem, litho-culturar (fossilitzar, encarcarar, tancar, etc.) en una ideologia que acaba segrestant l’Evangeli. Inculturar tracta, en definitiva, de la tensió pròpia de tota transmissió que es vol viva.
Quan es fa una lectura avui de la inculturació de l’Evangeli a l’escola ressona el binomi presentat en el darrer document del magisteri de l’Església sobre l’educació: La identitat de l’escola catòlica per a una cultura del diàleg, de 2022. Inculturar l’Evangeli en una institució educativa que aspira a ser cristiana passa, indefugiblement, per posar l’Evangeli al centre; i això és que sigui llevat transformador del cor lingüístic de l’escola i parlar com ella: el currículum. D’aquí la incurriculturació de l’Evangeli. Això no implica necessàriament explicitar constantment, a tort i a dret, continguts relacionats amb el cristianisme. El currículum de l’escola és molt ample i abraça, com diu Antonio Roura, director del secretariat de la Comissió Episcopal per a l’Educació i la Cultura, “la forma com proposem al nostre alumnat una manera de comprendre, situar-se i transformar la seva relació amb el món”. Per emprar una altra expressió jesuítica, es tracta més d’un “mode de procedir” que no pas, tot i que també, un contingut concret.
Finalment, una confessió. Aquest mot no me l’he inventat jo, sinó que va sorgir de la reflexió compartida en una de les sessions del grup interdisciplinari de docents escolars i universitaris entorn l’educació i l’evangeli acollit a la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i l’Esport de Blanquerna (URL). Valgui aquest escrit per justificar també la creació del grup d’experts sobre identitat curricular que s’ha constituït a la Fundació Escola Cristiana de Catalunya de cara al desenvolupament del document conclusiu en l’àmbit de la identitat i la missió presentat al passat congrés del Quòrum’23.
