Aquest era el títol del document que, el 27 de desembre del 1985, fa 40 anys, signaven els bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense, que constataven un fet històric: “Ja fa un miler d’anys que Catalunya iniciava el seu propi camí a través de la història.” Per això remarcaven que “el reconeixement d’una cultura específica catalana, expressada, especialment, en la llengua, s’uneix al reconeixement de la pròpia nacionalitat i el dret a l’autogovern”.
Els bisbes catalans reconeixien “els drets del nostre poble a la seva identitat nacional, manifestada en la seva realitat cultural i històrica”. Per això defensaven “la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història” i reclamaven “per a ella, els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d’un Estat”.
El document Arrels cristianes de Catalunya ens recorda avui que “la cultura catalana té, sobretot, la seva expressió i la principal senya d’identitat en la llengua que li és pròpia i que comparteix amb altres comunitats germanes”.
El text dels bisbes catalans recordava les arrels cristianes del Principat, amb el bisbe de Tarragona, sant Fructuós; l’abat Oliba, bisbe de Vic, fundador de Montserrat i abat de Ripoll i de Cuixà, i més tard, sant Antoni M. Claret, santa Joaquima de Vedruna o mossèn Jacint Verdaguer.
Els bisbes de Catalunya que van aprovar aquest text (obra, en bona part, de mossèn Joan Carrera) eren uns pastors ben arrelats a la terra i ferms defensors de la nostra llengua i de la realitat nacional del Principat, com el bisbe de Barcelona, Narcís Jubany; el de Tarragona, Ramon Torrella; el d’Urgell, Joan Martí, o el de Girona, Jaume Camprodon, que mostraven l’arrelament de l’Església en la realitat nacional de Catalunya.
En contraposició a aquest valent document, els bisbes valencians mai de la vida no s’han plantejat aprovar un text com Arrels cristianes de Catalunya, en defensa de la identitat nacional del País Valencià.

