El desencís, l’esgotament, el nihilisme pràctic, el neoestoïcisme, el cinisme postmodern, aquesta idea que “no hi ha res a fer” són símptomes de la nostra societat. Davant d’això, el filòsof i teòleg Francesc Torralba aporta un antídot, conrear la virtut de l’esperança, però no una esperança entesa com un optimisme ingenu sinó com la condició sine qua non perquè la vida personal i col·lectiva avancin. Una esperança que no és individualista, sinó col·lectiva, i que té en la humilitat, la confiança i el compromís els millors aliats.
Amb el seu nou llibre, Anatomia de l’esperança (Destino), Francesc Torralba ha obtingut el Premi Josep Pla 2026. El dimarts 3 de febrer s’ha presentat en roda de premsa a la llibreria Laie de Barcelona, i la Casa del Llibre de Rambla de Catalunya n’acollirà la presentació oberta al públic el proper 9 de febrer a les 19.15, amb la intervenció de David Bueno.
Les obres d’El crit, d’Edvard Munch, i Esperança I, de Gustav Klimt, li serveixen a l’autor per evidenciar la dicotomia entre la desesperança de l’home que profereix un crit esgarrifós i l’esperança de la dona gestant que du al ventre una nova vida. Segons Torralba, la baixa natalitat és simptomàtic de la nostra societat, perquè “portar vida al món és un acte d’esperança”.
Durant la roda de premsa, Torralba, professor de la Universitat Ramon Llull des de fa trenta-dos anys, ha parlat del desencís entre els més joves. “Observo, tant a l’aula com a les tutories, nivells de desencís molt elevats”, ha posat en relleu. Per això, per treure els joves “de la cova del desencís en què estan ficats”, és bàsica la transmissió intergeneracional de l’esperança: “Vol dir intentar transmetre què hem fet nosaltres per afrontar les contrarietats i a la vegada confiar en aquesta força i energia que tenen els joves, però que de vegades està com malbaratada o no està desenvolupada.” I ha afegit encara: “És vital el discurs d’esperança en molts joves, perquè no el tenen, no forma part del seu vocabulari habitual.” També ha posat l’accent en la necessitat d’”educar en el pensament crític, perquè hi ha una credulitat digital enorme”.
“És vital el discurs d’esperança en molts joves, perquè no el tenen, no forma part del seu vocabulari habitual”
Al llarg d’Anatomia de l’esperança, Francesc Torralba no defuig la confrontació amb els pensadors que s’han situat entre el nombrós exèrcit dels desesperançats, amb Franz Kafka com a exponent, però ho fa per carregar-se d’artilleria per poder-hi respondre.
Per això, proposa autors de l’esperança com Gabriel Marcel, Albert Camus o Ernst Bloch. “Pensadors del segle XX que formen part de la meva biblioteca personal i en qui trobo arguments per mantenir, comunicar i persuadir de l’esperança”, constata Torralba, que en el llibre afirma: “L’única forma realment valuosa per afrontar la buidor és la construcció d’una narrativa de sentit, la força d’un argument que mogui, de nou, el cor i la ment de la persona”.
