Sovint es diu que el cristianisme és la religió de l’amor, per oposició a les religions de la llei (judaisme i islamisme), però l’amor té moltes cares. Qui hagi llegit El banquet, de Plató, ho sap prou bé. L’amor teoritzat té poc a veure amb el viscut, i el viscut serenament té poc a veure amb el viscut com a pacient ignorat, etc.
I, amb tot, els cristians solem dir que el principi fonamental de la nostra fe és l’essència amorosa de Déu, que és tan singular que ens estimava abans d’arribar nosaltres al món. Jn 4,16: “Déu és amor (agapé), i qui resta en l’amor roman en Déu i Déu en ell.” En la traducció de sant Jeroni: “Deus caritas est et qui manet in caritate in Deo manet et Deus in eo.”
Però parlar d’un déu amant no és fàcil. Cels, un filòsof grec acusava, al segle II, els cristians d’impietat per creure en un déu que estima perquè, si estima, en ell hi ha una mancança que necessita ser satisfeta amb l’objecte estimat.
Sant Agustí, per respondre a aquesta acusació, va diferenciar l’amor benvolent, que seria l’específicament cristià, i l’amor concupiscent, que seria el purament eròtic. Aquest darrer seria un amor exigent, involuntari, que sorgeix d’una mancança que l’empeny a posseir l’objecte estimat; mentre que l’amor benvolent, l’amor digne dels cristians, seria l’agapé.
Eros i agapé coincidirien en la seva naturalesa expansiva, però eros treu l’amant fora d’ell mateix a la recerca d’alguna cosa que li manca, mentre que l’agapé (la caritat) seria una donació lliure d’un mateix que seria l’expressió de la mateixa capacitat d’estimar.
Aquesta qüestió va ser reactualitzada al segle passat per Anders Nygren en el seu famós llibre Eros y Agapé, defensant la diferència radical entre l’eros grec i l’agapé cristià. Segons Nygren, Plató no sabia res de l’agapé i sant Pau, encara menys d’eros.
Però aquesta divisió aparentment nítida va ser posada en dubte per Benet XVI en la seva formidable encíclica Deus Caritas est, del 25 de desembre del 2005, on llegim: “Sovint s’ha radicalitzat l’oposició entre eros i agapé per sostenir que allò pròpiament cristià seria l’agapé, però que aquest antagonisme, dut a l’extrem conduiria el cristianisme cap a una desvinculació de totes les relacions vitals fonamentals de l’existència humana.”
Per plantejar aquesta qüestió filosòficament, el Papa necessita dialogar amb Nietzsche, que havia defensat que el cristianisme havia donat a beure a eros un verí que el va fer degenerar en vici. Benet XVI ho fa amb elegància. No és poca cosa: un Papa dialogant amb Nietzsche sobre l’erotisme. El gest, enorme, és, sens dubte, un gest de caritat perquè va ser Nietzsche qui va dir també que “estimar l’home per amor a Déu ha estat fins ara el sentiment més aristocràtic dels homes. Estimar l’home sense una amagada intenció santificadora és una estupidesa i una brutalitat”.
