La barcelonina Alexandra González Pozuelo és llicenciada en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona, on també ha cursat el Màster en Estudis Avançats, Curadoria i Món Editorial. A més, compta amb un postgrau en Màrqueting Digital per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Ha desenvolupat la seva trajectòria professional en l’àmbit de la recerca i investigació artística a la Universitat de Barcelona i al Centre de Documentació del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA). Actualment és cap de Comunicació i Sensibilització de la Fundació Formació i Treball, on coordina l’estratègia comunicativa amb l’objectiu de generar consciència social, incidir en el relat sobre l’exclusió, i mobilitzar la ciutadania cap a models més justos i sostenibles. Creu en la comunicació com a eina de transformació i canvi social.

Quina és la missió de la Fundació Formació i Treball (FiT) i com es concreta en el dia a dia?

A Formació i Treball treballem perquè el treball sigui una eina real d’inclusió social. La nostra missió és generar oportunitats per a persones en situació de vulnerabilitat, posant la persona al centre i acompanyant-la perquè pugui construir el seu propi projecte de vida.

Això, en el dia a dia, es concreta creant llocs de feina (a través de les nostres empreses d’inserció), oferint formació i acompanyament, així com desenvolupant activitats que tenen un impacte positiu en el territori. Ho fem, a més, des d’un model d’economia circular i social, on recuperem recursos, reduïm residus i generem oportunitats. Per nosaltres, cada lloc de treball és una oportunitat real de canvi.

Què la va portar a dedicar-se a l’àmbit social i, concretament, a la fundació?

Sempre he tingut una inquietud molt personal per contribuir a millorar la vida de les persones. Venia del món de la comunicació vinculada a l’art, però sentia que volia posar aquesta eina al servei d’alguna cosa amb un impacte més directe.

En el cas de Formació i Treball, em va convèncer especialment el seu model: no només acompanya, sinó que genera oportunitats reals a través del treball. Poder contribuir a explicar i difondre aquesta manera de fer és el que fa que m’aixequi cada dia amb un propòsit clar.

En el context del Dia Internacional dels Treballadors, quin significat té avui el dret al treball digne?

Avui més que mai, el dret al treball digne és el dret a tenir una oportunitat real. No només a treballar, sinó a fer-ho en condicions justes, amb estabilitat i amb possibilitat de projectar un futur. Parlar de treball digne també és parlar d’inclusió, perquè encara hi ha moltes persones que queden fora del sistema.

Quines són les principals dificultats que troben les persones en situació de vulnerabilitat per accedir a una feina?

Les dificultats són múltiples i sovint acumulatives: manca d’experiència o formació, situacions administratives complexes, estigmes socials o manca de xarxa de suport, entre d’altres. A tot això s’hi suma un mercat laboral cada vegada més exigent, que deixa poc marge a qui parteix d’una situació de desavantatge, i una crisi de l’habitatge que agreuja encara més la situació, generant inestabilitat i dificultant qualsevol procés d’inserció laboral sostingut.

Quin paper juguen les empreses d’inserció com les que impulsa la FiT?

Són una peça clau perquè generen ocupació real per a persones que difícilment accedirien al mercat laboral ordinari. Ho fan en un entorn protegit, però alhora exigent, que permet adquirir hàbits laborals, experiència i confiança, sempre amb un acompanyament social al darrere.

En el cas de Formació i Treball, a més, aquestes empreses estan vinculades a activitats amb impacte ambiental i social (com la gestió de residus, la reutilització o la recuperació de recursos), fet que multiplica el seu valor. No només creen llocs de treball, sinó que també contribueixen a un model d’economia circular i solidària.

Són, per tant, una eina transformadora perquè fan de pont cap al mercat laboral ordinari, però també perquè demostren que és possible generar activitat econòmica posant les persones i el territori al centre.

Quin és el repte principal a l’hora de comunicar la realitat de la pobresa i l’exclusió sense caure en estereotips?

El gran repte és explicar la complexitat sense simplificar-la. Fugir de narratives paternalistes o victimistes i posar el focus en les capacitats. Comunicar des de la dignitat implica explicar històries reals.

També vol dir comunicar des de l’empatia i la connexió amb l’audiència, entenent que les situacions de vulnerabilitat no són llunyanes ni alienes, sinó realitats que ens poden interpel·lar a tots i totes. Trencar estereotips passa per apropar aquestes històries des d’una mirada humana, sense etiquetes, posant en valor la fortalesa i la capacitat de les persones per tirar endavant.

I, alhora, implica visibilitzar la tasca de l’entitat: la constància, la valentia i la capacitat d’adaptació per generar oportunitats reals dia rere dia en un context canviant. No es tracta només d’explicar una realitat, sinó de contribuir a transformar-la també des del relat.

Com l’ha canviat, a nivell personal, la seva experiència en aquest àmbit?

M’ha donat perspectiva i m’ha fet més conscient de les desigualtats, però també de la capacitat de transformació que tenen les persones quan se’ls ofereix una oportunitat. És un àmbit que et connecta constantment amb allò essencial.

Com es pot mobilitzar la societat perquè passi de la sensibilització a l’acció?

Cal oferir vies concretes de participació, perquè la sensibilització per si sola no transforma la realitat si no es tradueix en acció. Això vol dir facilitar que la ciutadania pugui implicar-se des del seu dia a dia: consumint de manera responsable, apostant per productes de segona mà o col·laborant amb projectes socials.

Però, sobretot, cal generar relats que interpel·lin de veritat. Relats que connectin amb les persones, que facin entendre que aquesta realitat no és aliena i que cadascú, des del seu lloc, pot formar part de la solució. Quan aconseguim passar del “això passa” al “què puc fer jo”, és quan comença el canvi.

També és important fer visibles els impactes: explicar què passa quan una persona accedeix a una oportunitat laboral, quan una peça de roba es reutilitza o quan es recupera un aliment. Posar en valor aquests resultats ajuda a generar confiança i a entendre que les petites accions, sumades, tenen un gran impacte.

En definitiva, es tracta de fer fàcil la implicació, de construir un relat compartit i de demostrar que transformar la realitat és una responsabilitat col·lectiva.

Si hagués de llançar un missatge en aquest Primer de Maig, quin seria?

Que el treball digne no pot ser un privilegi. És una eina de cohesió social i una responsabilitat col·lectiva. Garantir oportunitats per a tothom és construir una societat més justa, però també més forta.